Periodisme
Text i selecció de continguts: Francesc Salgado
Articles periodístics
Viatge de família
En poques ocasions trobem als articles referències a la vida personal de Vázquez Montalbán, en especial sobre els viatges d’estiu durant la seva infància.
“L’any que va morir Manolete”, Avui, 6 d'agost de 1997, p. XXIV (especial Estiu)
La Barcelona que fuig
D’una forma o d’altra, bona part de la ciutat s’esmunyia els dies festius a la recerca del descans, en especial una mena d’emergent classe mitjana.
“Barcelona no está en casa los domingos”, El Español, 7 d'agost de 1960, p. 32-37
Amb Dalí a Cadaqués
Com a enviat del diari Solidaridad Nacional, Vázquez Montalbán assisteix a una activitat propagandística del règim que el periodista descriu sense amagar-ne la impostura.
“Carnaval en Cadaqués”, Solidaridad Nacional, 30 d'agost de 1960, p. 7
Natalia Figueroa, dona i poeta
Les preguntes del periodista (i poeta) dissimulen la fascinació pel personatge que mostraria en dedicar-li anys després un conte a l’aristòcrata i jove promesa de la literatura. Falsa fredor de jove encisat.
“Natalia Figueroa se presenta”, Solidaridad Nacional, 30 de setembre de 1960, p. 7
L’aprenent d’orfebreria Juan Marsé
Entrevista amb el que seria company de tasques periodístiques a diverses revistes als anys setanta i amic durant tota la vida, Juan Marsé, amb motiu de la publicació de la primera novel·la. Vázquez Montalbán contribuiria a conformar la imatge d’home i literat de barri que sempre envoltaria a Marsé.
Com capturar un tramvia
Una sèrie de capítols sobre la historia dels tramvies de Barcelona li permeten fer referència a quan la ciutat era la Rosa de Foc, un compendi de successives acciones revolucionàries.
“Historia del tranvía barcelonès”. Solidaridad Nacional, 29 de novembre de 1961, p. 7
Any i mig a la presó
Tant ell com la seva dona, Anna Sallés, són detinguts el maig de 1962 per manifestar-se a la universitat de Barcelona. Vázquez Montalbán perd la feina i rep un condemna de tres anys plantejada com un avís a la joventut compromesa. Quasi 20 anys després, va fer referència a un article sobre els 18 mesos passats a la presó de Lleida.
L’Europa que voldríem
En sortir de la presó, sense feina i apartat del periodisme, treballa en diverses ocupacions fins que pot instal·lar-se discretament a la sala de màquines d’un setmanari ambiciós, Siglo 20, a on destaca com comentarista d’informació internacional.
“La nueva “Belle Époque”, Siglo 20, 12 de juny de 1965, p. 22-26
Viure a la postguerra
Finalment, un treball oportú al setmanari Triunfo a les acaballes de l’estiu de 1969 li canvia la vida periodística gràcies a una crònica històrica de la vida privada i la cultura popular sota el franquisme. Publicada en sis capítols, “Crónica sentimental de España”, esdevindria un llibre d’èxit uns mesos després.
L’exili s’apaga
Amb el discreció necessària, els exiliats tornen a casa per a morir. Vázquez Montalbán triarà el cas del poeta i diplomàtic Josep Carner per obrir un espai a l’exili en la revista més influent de l’antifranquisme.
“Carner y la metafísica nacional del exilio”, Triunfo, 11 d'abril de 1970, p. 31
Els àrbitres de futbol
Un dia de juny de 1970, l’afició culé descobreix qui és i com assenyala penals l’àrbitre Guruceta, una paraula que no tornarà a ser mai més un cognom.
Una nova sexualitat
De la mà de joves estrangers entra cada estiu a Espanya un nou estil de vida, plaent i desenfadat, que atenta contra la gatamoixeria i el nacionalcatolicisme ambientals.
“Amores con un extraño”, Tele/eXpres, 1 de setembre de 1970, p. 12
Carvalho treu el cap
A la revista mensual Hogares Modernos, que omplia quasi com a únic redactor, va poder posar a prova relats un pèl disruptius en els quals un detectiu de nom Jack i ofici decorador resolia casos policials.
Un veïna model i maoista
La joia de descobrir París
Com a exconvicte, li van caldre moltes influències per a obtenir el passaport. Una de les primeres ciutats a visitar va ser París per a copsar com era la democràcia a França. I se’n va deixar anar...
“París tal vez sea una fiesta”, Triunfo, 5 de febrer de 1972, p. 8-12
Gabriel Ferrater
“En la muerte de Gabriel Ferrater”, Triunfo, 13 de maig de 1972, p. 53
El feminisme gràfic de Núria Pompeia
“La educación de Palmira”, Triunfo, entre desembre de 1970 i juliol de 1972
Contra Richard Nixon
Després de les matances provocades per l’intervencionisme nord-americà a Vietnam, Nixon torna a guanyar les eleccions. Al periodista li esclata el cor i se li amarava d’indignació el cervell.
“Cheque en blanco” Tele/eXpres, 8 de noviembre de 1972, p. 10
Chavela Vargas
Homenatge insòlit a una artista tan popular com reivindicativa a qui el periodista li dedica un poema, com si estigués atacat per una breu adolescència tardana.
Article:
El cop a Xile
Després de mesos de rumors i soroll a les casernes, apareix un militar per a salvar determinats interessos de les elits en nom de la pàtria. La democràcia xilena cau pel cop d’Estat d’Augusto Pinochet, promogut pels EUA. S’obre un període de 25 anys de dictadura.
“El irritante Allende”, Tele/eXpres, 12 de setembre de 1973, p. 10
La pena de mort
Uns dies abans que s’apliqués el garrot vil als presos Puig Antich i Heinz Chez, Vázquez Montalbán escriuria un al·legat contra la pena de mort amb l’esperança que el cap d’Estat, Francisco Franco, faria cas de les pressions europees contra la pena de mort.
Portugal al cor
“Con Encarna en Portugal”, Triunfo, 25 de maig de 1974, p. 35
Ficció i sàtira
“El Lobo Feroz y Caperucita roja”, Por Favor, 29 d’abril de 1974, p. 30-31
La mort de Franco
Quan mor el dictador un allau d’informació dirigida inunda el país, una visió que insisteix en el culte a la personalitat del jerarca que començà després del cop d’Estat de 1936. Una revista satírica com Por Favor, lligada de peus i mans, prou va fer en destacar entre línies el cinisme del missatge del president del govern, Arias Navarro.
Un nou diari en català
Conscient del què significa l’aparició del primer diari en català després de la guerra civil, li dedica una informació a Triunfo. Eren els temps en què Catalunya marcava una part de la deriva política i cívica a la resta d’Espanya.
“Avui, el referéndum de un país”, Triunfo, 1 de maig de 1976, p. 17
De visita a Josep Taradellas
Quan es coneixen els moviments discrets que realitza Josep Tarradellas al voltant del president Suárez per a retornar a Catalunya, Vázquez Montalbán treu de la memòria el record d’una visita que va realitzar un any enrere a la residència oficial a l’exili.
“L’honorable Tarradellas”, Mundo Diario, 2 d’octubre de 1976, p. 3
Carvalho a la premsa
Al llarg d’un any i mig el personatge Carvalho, poc conegut perquè només havia aparegut a les dues primeres novel·les, es converteix en el protagonista d’una sèrie d’articles apareguts a Interviu, el setmanari més difós del moment, que consolidaria al personatge com a alter ego del periodista.
“La tortilla de Biscuter”, Interviú, 6 de gener de 1977, p. 14
El franquisme criminal
El PSUC i el PCE, legals
El dissabte sant de 1977 queda legalitzat el PCE, una de les poques decisions reparadores que tenien a veure directament amb la Guerra Civil. Els sectors més franquistes del règim bramen per revifar una bèstia negra de la guerra, però Adolfo Suárez necessita la validació europea de la nova democràcia espanyola. A Por Favor, Vázquez Montalban s’hi aboca de ple.
“Cómo se legalizó lo que se legalizó”, Por Favor, 18 d’abril de 1977, p. 4
Viure contra Franco
Poc a poc, produïts els canvis formals que porten a la democràcia, s’escampa un sentiment d’insatisfacció: tampoc la vida ha canviat tant. Què passa? Un cert desencís es conforma arreu, tot i la propaganda interna i el prestigi internacional que assoleix Espanya.
“Contra Franco vivíamos major”, La Calle, 2 de maig de 1978, p. 14-15
L’exèrcit conspira
Des de la violència ultra que no cessa, els assassinats d’Atocha, la bomba col·locada en la redacció d’El Papus i la impunitat dels escamots d’extrema dreta, Sixto Cámara dedueix la possibilitat d’un cop d’Estat.
“El golpe que no cesa”, La Calle, 2 d’octubre de 1979, p. 11
L’últim turista
En una suposada crisi del turisme nacional, cal establir quina mena i quina quantitat de turistes necessitem, una reflexió activa i no resolta des de fa quaranta anys.
“Adiós, turista, adiós”, Interviú, 31 de juliol de 1980, p. 32
El cop d’Estat
Un parell de setmanes després de l’intent de cop d’Estat de febrer de 1981, Vázquez Montalbán es pregunta si, com tothom pensa, l’assalt ha fracassat per la detenció d’alguns dels implicats o en realitat ha assolit l’objectiu de condicionar llargament la política espanyola.
“El golpe, ¿ha fracasado?”, La Calle, 10 de març de 1981, p. 20
El masclisme de cada dia
Vázquez s’enfronta al costum agressiu i malcarat de molts homes que criden floretes a les dones com si alguna esperés la seva opinió. Carvalho, de nou inscrit a la premsa, li fa de contraveu.
“¡Tia buena! ¡tía buena! ¡tía buena!” Interviú, 6 d’octubre de 1982, p. 43
L’estrena de TV3
Vázquez Montalbán saluda el primer dia d'emissions de TV-3 i anota la qualitat del producte i l'omnipresència del president de la Generalitat, Jordi Pujol, en plena campanya electoral.
Torturadors
De vegades cal recordar que els torturadors no només vivien tranquils a casa seva sinó que, de fet, encara tenien feina a les comissaries, tal com destaca una recerca d’Amnistia Internacional a tota Europa, a on cada país és fill del seu passat.
El vici de l’esport
Intel·ligent i lúdic al·legat contra la moda de l’esport urbà que té, òbviament, un revers fosc sobre el propi cas del periodista.
Contra l’OTAN
Espanya s'acosta a un esquizofrènic referèndum que es planteja no per sortir de l'OTAN, com va prometre el socialisme, sinó per romandre-hi a dins. Als mitjans informatius es viu un debat intens a on han aparegut, com del no res, tot un sector de professionals atlantistes.
Nous consums
Cuiner i gastrònom, fa temps que Vázquez Montalbán observa el canvi de formes en el comerç internacional que abasteix d’aliments els nostres costums i les nostres neveres.
Matrimonis
Quan les parelles homosexuals comencen a fer-se visibles i es comença es debatre el seu dret al matrimoni, Vázquez Montalbán els recolza alhora que els adverteix d’una institució que normalment empitjora la vida de parella.
Qui alliberà Barcelona?
A la commemoració de la fi de la guerra civil a Barcelona, alguns encara li diuen l’alliberament de la ciutat, com si no hagués estat un cop d’Estat el moviment que encetà la guerra civil, com si aquesta paraula no fos una manipulació de la memòria.
Un humor lúcid i senzill
No es poden exposar més idees amb tan poques paraules. No potser tan senzill fer de la petitesa una fina crítica del sense sentit de les nostres vides.
“Gila o la encarnación de la memòria” El País, 16 de setembre de 1989, p. 22
El mur de Berlín
Valoració de primera mà només uns dies després que el món quedés bocabadat davant la desaparició del símbol més repetit de la Guerra Freda. Resulta ben interessant repassar aquestes primeres reacciones vistes les novetats del panorama internacional en els últims 30 anys.
“El muro de Berlín”, Interviú, 20 de novembre de 1989, p. 161-162
“Que la vida iba en serio...”
Un dia, de cop, Vázquez Montalbán ha de passar comptes amb la mort de diferents prínceps de la lírica. Totes prematures, totes difícils d’encabir al cor.
L’esclat de la SIDA
En pocs mesos, la irrupció d’una epidèmia esdevé un model de discriminació i humiliació contra determinats col·lectius. Només el pas del anys ha ressituat els límits d’aquesta malaltia, ara una patologia crònica, als específicament fisiològics.
Ressaca post Olímpica
Berlusconi irromp a la política
Que a Europa un nou ric arribi al poder gràcies al poder populista de la seva pròpia televisió ja és prou perillós. Ara bé, en alguns moments especials, el poder de Berlusconi esdevé insuportable.
“Algo más que un partido”, El País, 16 de maig de 1994, p. 12
Diego Armando Maradona
L’oasi català
L’Estat i el GAL
“L’estat delinqüent”, Avui, 12 de novembre de 1994, “Diàleg” p. C2
El desfici socialista
En passar comptes dels serveis prestats per un socialista durant els catorze anys com a president del Govern, no es podia ser més sintètic: González va legitimar la Transició, va permetre el GAL i va governar com un centrista. Gran ocasió perduda.
Lady Di
Davant la commoció universal que va produir la mort de la princesa més popular del món perseguida per un grapat de periodistes, Vázquez Montalbán intenta que el lector esbrini si en el safareig quotidià de qualsevol de nosaltres s’amaga alguna petita culpabilitat. Sense gaires esperences, val a dir.
Un tal Carvalho
Al vint-i-cinquè aniversari del seu detectiu, l'autor repassa les escletxes per on normalment se li escapoleix el personatge, que mai a la vida ha lliurat un malfactor a la policia o al jutjat.
“Carvalho y yo: ¿Quién es el asesino”, El País, Babelia, 22 de febrer de 1997, p 24
L’aroma Lewinsky
Poques vegades una dona va patir un assetjament tan universal sense tenir encara a mà els smartphones, una bona mostra del patriarcat a finals de segle XX en afectar al rei d’Occident, Bill Clinton.
Una emergent xenofòbia
Severa advertència sobre com s’encomana a Europa la xenofòbia i el racisme, ara abrandats per una extrema dreta que troba en persones blanques i pobres una nova munió de seguidors.
Guardiola se’n va
De cop, la sorpresa. El jugador més carismàtic del Barça anuncia que jugarà a Itàlia la temporada següent quan encara li quedaven alguns anys de plenitud futbolística. Sense entrar en les raons de fons, Vázquez Montalbán aventura que el club haurà de refundar-se.
El nou 11 de setembre
Sota l’enorme impacte emocional de les imatges dels avions plens de gent esclatant contra les torres bessones de Nova York, Vázquez Montalbán descriu l’horror de morir a la força com els pilots japonesos de la II Guerra Mundial.
Montserrat Roig
El periodista celebra que la seva amiga i companya a Triunfo sigui recordada amb afecte als deus anys de la seva mort prematura. Elogia la seva capacitat de viure tal com havia pensat i d’haver transformat una modesta part de la història recent al seu voltant, tot un homenatge.
L’euro, entre nosaltres
Vázquez Montalbán saluda l’arribada de l’euro, si bé explica que la nova moneda europea, amb una valor simbòlic, està força lluny d’unificar les polítiques socials i les consciències nacionals de cada país.
Una democràcia afeblida
No és, com sembla, la guerra d’Iraq sinó la guerra contra el “terrorisme”, una etiqueta vàlida per a totes les operacions brutes, les insidies i la construcció de relats fets a mida per criminalitzar minories i dissidents no sempre violents. Una guerra oficial no declarada i, per tant, permanent. Invisible.