MÈXIC

«De tornada a la realitat emergeixo de la meva cabana per comprovar que ha plogut prou per elevar vapors tènues de la terra acalorada i, de sobte, els vapors es dissolen perquè avanci des de la més immediata llunyania un capità zapatista amb el seu passamuntanyes i dos cavalls que depenen d’una mà tranquil·la i un caminar de crepuscle. M’assabento aviat que un dels cavalls és per a Guiomar Rovira, un altre per a mi, que no vaig muntar mai a cavall, i ho nota el capità, com ho nota el cavall que em mira molt reservat, per regalar-me després la condició d’Indiana Jones, camins amunt, vessants avall, a través del rierol, perseguits durant un tram llarg per un gos més ben alimentat, i per això més agosarat, que ha ensumat els xoriços. Estiro les regnes quan no cal o les deixo anar quan no ho hauria de fer, i el capità em corregeix les ignoràncies mentre Guiomar filma i no tinc temps per dir-li que no ho faci. Tot el meu temps l’inverteixo a calcular quant temps falta perquè acabi aquesta absurda manera de temptar la llei de la gravetat, sense recordar que em trobo entre gents que han desafiat la llei de la gravetat, tal com el Marcos comentarà en un text més poètic que teòric. Tot d’una, una clariana del bosc, el Marcos amb el seu passamuntanyes i una dona amb el seu, la Mariana, la meva companya, presenta, no li feu fotografies, ni la descrigueu, si us plau. La Mariana assistirà al meu procedir erroni de baixar del cavall amb la cama que no toca, la qual cosa motivarà que el Marcos faci de palafrener fins a l’extrem de gairebé aturar la meva caiguda i la dona emmascarada seguirà somrient després de la gelosia al lliurament de xoriços, torrons i del llibre amb la sorna emmascarada i el mateix sentit de l’humor amb què el Marcos assumeixo que és el Dr. Livingstone i jo Stanley.» (Manuel Vázquez Montalbán, Marcos: El señor de los espejos, 1999)

«Quina impressió m’emporto del Marcos? Em sembla un company d’universitat gairebé vint anys més jove que jo i vint anys més jove que l’esquerra residual de la qual jo intento sortir com si fos un pantà viscós.» (Manuel Vázquez Montalbán, Marcos: El señor de los espejos, 1999).

«El març del 2001, Vázquez Montalbán va tornar a Mèxic com un dels molts intel·lectuals estrangers que van acollir l’arribada a la capital del país de la Marxa de la Dignitat Indígena, realitzada per l’EZLN. L’escriptor, a més d’en altres actes, va participar en la Trobada Intercultural, celebrada el 12 de març a la Vila Olímpica de Ciutat de Mèxic, on va pronunciar les paraules següents al final de la seva intervenció: «El moviment zapatista va mostrar, a més, per a què serveixen els miralls i per a què serveixen les màscares. Els miralls, per abandonar els miralls trucats, que el poder havia col·locat per enganyar o autoenganyar, i oferir la realitat nua de les situacions socials tal com eren. La màscara servia curiosament per ser vistos. Fins que aquest moviment no va posar màscares als indígenes, no van ser vistos, eren els invisibles explotats. Quan es van posar màscares, van ser vistos i, a més, van ajudar a descobrir que el mateix poder econòmic, polític i cultural portava les seves pròpies màscares. Davant de totes aquestes qüestions, valorant que estem en presència d’un moviment que ha començat la cultura de la resistència del s. xxi, jo ja tinc resposta a la pregunta que han fet els cooperants, als nois i les noies que han vingut a contemplar de prop què significa el zapatisme. Ja tinc la resposta: els estrangers hem vingut a Mèxic a aprendre».» (Ramón Lopes, El espejo y la máscara. Textos anexos al documental México Ida y Vuelta, Madrid, Ediciones Caracol, 2004, p. 136)

«A la Marxa de la Dignitat Indígena, que va partir de San Cristóbal de las Casas el febrer del 2001, també hi va estar present Daniel Vázquez Sallés, fill de Vázquez Montalbán, com a periodista. Al seu llibre Recuerdos sin retorno (2013), va narrar algun d’aquells moments compartits amb el seu pare: «Recordo el matí de la nostra trobada en un estadi de Mèxic DF. No esborraré mai aquest somriure teu, seguit d’una frase escarida, però suficient: «Veig que estàs bé». Jo havia recorregut tres mil quilòmetres com a membre sense graduació del «zapatour», la mobilització encapçalada per vint-i-tres comandants de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN) i el «subcomandant» Marcos. I malgrat l’esforç no exempt de perills, en els quals incloc les amenaces dels paramilitars, mossegades diverses i una venjança de Moctezuma molt dolorosa, no vaig arribar a lliurar-me als braços del Sub, possiblement per la incapacitat de generar en el meu organisme les endorfines d’idealisme. Si alguna vegada vaig arribar a creure en alguna cosa, ja no me’n recordo, i no vaig aconseguir mai veure el Marcos com un far ideològic. […] Quan diumenge vam acabar la caravana en un Sòcol convertit en un caos amb tocs cantinflers, me’n vaig anar a l’hotel en què t’hostatjaves. Quan hi vaig arribar, estaves menjant amb el Saramago, la Pilar, el Serrat, la Candela, el Sabina. Em vau convidar que m’assegués a taula, però estava esgotat i me’n vaig anar a dormir. Al vespre i per la nostra incapacitat per agafar el son, tu pel trastorn d’horari, jo per la comoditat del llit, vam començar a conversar sobre el viatge i recordo que et vaig explicar amb tristesa l’experiència viscuda durant la caravana amb els comunistes italians integrats en el moviment Tutti Bianchi. […] El pes que, de mica en mica, està guanyant la societat civil moderna va tornar a germinar després de molts anys perduda als llimbs durant aquelles quatre setmanes en les quals vam recórrer Mèxic seguint els passos del subcomandant Marcos. Si vam ser turistes revolucionaris, o revolucionaris, o turistes, o viatgers, o pendejos, o ingenus, o superficials jugadors d’un joc de rol per a senyorets, té una importància relativa».»

«Don Vázquez Montalbán no era el nostre amic, era el nostre company. «Company de viatge», va dir ell en un dels seus escrits. «Company así nomás», vam dir i diem nosaltres. No sé si això és més o menys per a ell o per a vostès. Per nosaltres, ho és tot. Crec que ell, Vázquez Montalbán, li tenia un respecte profund al lector. Crec que es qüestionava què escriure, per què i contra què, i que traslladava aquestes preguntes a la lectura: què es llegeix, per què i contra què. I crec que, com a escriptor, no va expropiar les respostes als seus lectors. Contradient el títol d’un dels seus llibres, no va fer pamflets. Per contra, va fer de la paraula una finestra, i una vegada i una altra, en els seus escrits, es va esforçar a mantenir-la neta i transparent. Fora dels neoliberals, la paraula sol concitar respecte entre els que s’hi enfronten, és a dir, els que les parlen i escriuen, i els que les llegeixen i escolten. Si algú em demanés un exemple que sintetitzés la resistència de la humanitat enfront de la guerra neoliberal, diria que la paraula. I afegiria que una de les seves trinxeres més entestades, i afortunades, és el llibre. Tot i que, és clar, és ben bé una altra trinxera perquè s’assembla extraordinàriament a un pont. Perquè qui escriu un llibre i qui el llegeix no fan sinó travessar un pont. I el fet de travessar ponts, ve en qualsevol manual d’antropologia que es respecti, és una de les característiques de l’ésser humà. Ja m’acomiado, però no voldria dir adeu sense abans declarar que, si algú em demanés una definició de Manuel Vázquez Montalbán, diria que va ser, i és, un pont.» (Fragment de la carta del Marcos enviada a l’homenatge que es va realitzar a Vázquez Montalbán el 28 de novembre del 2004 a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara.)

«El 26 de juny del 2006, a l’Escola Nacional d’Antropologia i Història, a Ciutat de Mèxic, el Marcos va dictar una ponència titulada «Un diàleg possible sobre la Teoria de la Història» per presentar la revista Contrahistorias, i hi va incloure un diàleg fictici entre Vázquez Montalbán i un dels seus personatges més coneguts, l’escarabat Don Durito. Així comença aquest text: «On el Zup aclareix que no li consta personalment el que aquí es narra, a saber: el diàleg (im)possible entre Don Durito de La Lacandona i Manuel Vázquez Montalbán en el qual, entre botifarres (aquestes sí que impossibles), reflexionen a dues veus sobre la teoria de la història».

«La primera trobada [amb Mèxic], el novembre de 1973, va ser poc editorial: un d’aquells viatges tumultuosos organitzats per Bocaccio (la discoteca de la gauche divine, etc.), en un avió els passatgers del qual tenien com a leitmotiv divertir-se molt durant uns deu dies, mentre el cos aguantés. Vam arribar el Dia de Morts i ens van portar a un poble a prop, vam assistir a l’apoteosi macabra, tan normal per als nadius. Després, entre tequila i tequila, al bar de l’Hotel del Prado, amb el famós mural de Diego Rivera, es planejaven els safaris turístics obligats: les piràmides, els jardins de Xochimilco, la visita a un cabaret tan cutre i, diguem, bunyelesc que feia empal·lidir els més agosarats de Barcelona, el desgavell dels mariachis a la plaça Garibaldi, l’impressionant Museu d’Antropologia, la bulliciosa esplanada del Zócalo davant de la catedral, la traca final a Acapulco, amb l’espectacle a priori kamikaze dels clavadistes de La Quebrada, que es llançaven des de dalt de l’escarpada fins a les ones que emergien uns segons, salvadors, entre les roques. Entre els viatgers hi havia els meus amics Manolo Vázquez Montalbán i el Perich.» (Jorge Herralde, El optimismo de la voluntad. Experiencias editoriales en América Latina, Mèxic DF, Fondo de Cultura Económica, 2009)

Fullet promocional del viatge a Mèxic narrat per Jorge Herralde, que es correspon amb el primer viatge que va realitzar Vázquez Montalbán al país llatinoamericà. Font: Toni Vall, Bocaccio. Donde ocurría todo, Destino, Barcelona, 2020, p. 13.

«Mèxic és un dels països més bells del món, un d’aquells països que et deixa nostàlgia i voluntat de retrobament. Li ho tinc dit a l’Encarna: quan perdem la pròxima guerra civil (que aquesta vegada duraria tres hores), m’exiliaré a Roma o a Mèxic. […] Per l’artesania, i no per l’artesania en si, sinó per l’artesania com a símptoma de la riquesa visual d’un poble. També hi aniria per la geografia. El descens de Mèxic a Cuernavaca amb el Popocatepel (sic) de fons és inimitable. Tasco (sic) creixent sobre les muntanyes. Tot el Yucatán, Cozumel, Can Cun (sic), Isla Mujeres. I hi aniria per les llagostes que pots menjar a Puerto Vallarta a preus de sardines de Santurce. […] Me n’aniria a Mèxic per poder passejar pels barris colonials del Districte Federal: El Ángel, Coyoacán. Per atipar-me de margarites als bars i d’antropologia al museu de la capital. Per poder escoltar en directe Chavela Vargas. Per moltes coses que no pertanyen tant a una possible guia turística, que pertanyen al domini de la intuïció. Intueixo que Mèxic podria ser el meu segon país i això és tot. Llàstima que hagin enviat com a ambaixador Coronel de Palma. M’he sentit substituït. Jo vull ser ambaixador a Mèxic. […] Em deixa l’Encarna en ple procés de fugida mental i, quan torna a entrar al meu pis, jo soc a la plaça Garibaldi de Mèxic DF plenament immers en destruccions, música i tuf de tacos.» (Sixto Cámara [Manuel Vázquez Montalbán], «Com Mèxic no n’hi ha dos», Triunfo, 7 de maig del 1977)

«Les balenes encara no han arribat o ja han marxat. És igual. Durant un temps es refugien al mar de Cortés i ara busquen el seu pa i el seu plàncton en altres mars. No en debades a Cabo San Lucas el Pacífic ha obert en les roques blanques un arc ogival, que els baixcalifornians anomenen finestra de dues mars. A Cabo San Lucas hi ha pelicans, lleons marins. Turistes estrangers precuinats o precongelats, ja no me’n recordo, i dues senyoretes solteres que són de Puebla, com podrien ser de Conca, que porten una Nikkon com si portessin un ventall, i riuen, riuen sempre perquè els estrangers les perdonin el fet de ser de Puebla, el fet de ser de Conca, el fet de ser solteres, el ventall. Potser la Nikkon. Les senyoretes de Puebla, vull dir de Conca, albiren un vaixell de guerra i me’l ventallen, naturalment amb la Nikkon. Un vaixell de guerra americà, és a dir, nord-americà en la bandera i en el canó de proa; americà a seques en tota la resta, especialment en el vent de popa, i mentre les senyoretes de Puebla, vull dir de Conca, ventallen el sentinella amb les seves fotos rialleres de solteres de vacances, els estrangers precongelats o precuinats es posen ferms perquè les seves fotografies siguin un himne visual al patrullatge. Baixa Califòrnia és més a prop del dòlar que de Mèxic DF, i a un li sembla que el vaixell nord-americà és com un punt de la i d’aquest Finisterre. Les balenes tornaran, segons una secreta lògica ja precolombina; els lleons marins fan pudor de peixos rancis i estan en nòmina per a turistes, com els pelicans i els barquers precolombins, tots indiferents al color de les banderes i els canons. Les criolles de Puebla riuen i riuen entre matrimonis estrangers que se somriuen.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Las señoritas del abanico», El País, 27 de març del 1984). Aquest text va ser el punt de partida d’un conte homònim, inclòs a Pigmalión y otros relatos [1987], i dels poemes «Finisterre de California…» i «La modernidad adosó un squash…».

«Finisterre de California / las ballenas se han marchado / ventana de dos mares / Cabo San Lucas / tristes gringos precongelados / leones marinos y pelicanos / dos señoritas de Puebla / ¿o eran de Cuenca? / mariposean con el abanico / ¿o era una Nikon? / fotografían fotografiaron un barco de guerra / norteamericano el cañón de proa / americano el viento de popa / fotografiaron / acariciaron el cañón de proa con el abanico.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Finisterre de California…», poema inclòs a Pero el viajero que huye [1990])

«La modernidad adosó un squash / al viejo panteón de Trotski / su matadero / es ahora un museo esquina Viena / Morelos / Coyoacán México Distrito Federal / de espaldas a la Historia / los jugadores de squash pelean / contra la edad y los excesos / de grasa en la sangre y en los ojos / ajenos / […] cerca / las cenizas de Trotski y Natalia Sedova / entre arrayanes mirtáceos y flores carnales / de un jardín de aroma insuficiente / se suman en el doble fracaso del amor / y la Historia.» (Fragments de «La modernidad adosó un squash…», poema inclòs a Pero el viajero que huye)

«Confesso la meva nostàlgia per Mèxic quan hi ha ocasió, i ara que puc ser aquí, encara que sigui de pas, replantejo el meu imaginari mexicà construït a força de revolucions romàntiques, escriptors fonamentals, Chavela Vargas, Lázaro Cárdenas, deu o dotze corridos indispensables per a la supervivència, tots els taibos tots, tots els mestissatges i paisatges i persones d’un país precursor del futur mestissatge universal.» (transcripció de Manuel Vázquez Montalbán, «México», El País, 15 de febrer del 1999)

«Jorge Negrete estava molt ficat dins del pit dels homes i les dones d’Espanya. El seu masclisme era el nostre; els seus bigotis, els nostres; la seva malenconia viril, la nostra; el seu esperit temerari, el nostre. Pocs cantants han estat tan cantats, pocs han posat a les goles hispanes més galls i millors. […] En els concursos radiofònics que buscaven noves figures, allà apareixia el noiet de pit inflat que amb les mans molt obertes i la barbeta gairebé enfonsada a la nou començava a cantar: Ay, Jalisco, no te rajes. / Me sale del alma gritar con calor. / Abrir todo el pecho pa’ echar este grito / ¡Qué lindo es Jalisco, palabra de honor! Li sortia de l’ànima, dels collons de l’ànima, tal com havia sabut expressar Miguel Hernández el lloc on es va refugiar el cervell hispà en una primitiva peregrinació del Cro Magnon. […] Però res comparable a aquell crit d’afirmació mexicana que va vibrar de masclisme en tots els gots de les cristalleries de les llars espanyoles. Yo soy mexicano, mi tierra es bravía […]. Negrete no hauria estat res sense el seu bigoti de gigoló hispànic, sense la seva mirada una mica cínica i sense aquella veu que li naixia del planell del pit. Era un cantant molt utilitzable, perquè arribava d’una de les terres del món on més refugiats espanyols s’havien acollit, on més i millors refugiats espanyols havien estès els seus matalassos i les seves xarxes, a la recerca del somni del fugitiu i de la pesca per al famolenc. Per això aquí va tenir honors de gran cap crioll recuperat.» (Manuel Vázquez Montalbán. Crónica sentimental de España, 1970)

«Un dels problemes polítics principals del nou règim espanyol va ser el restabliment dels llaços diplomàtics amb les nacions llatinoamericanes. Una gran part dels exiliats polítics espanyols van buscar refugi a les repúbliques de parla hispana i sobretot a Mèxic, on van ser acollits de manera excel·lent pel president Lázaro Cárdenas. No és estrany, doncs, que la propaganda oficial es bolqués sobre les obres del compositor mexicà Agustín Lara. El compositor va trencar personalment el bloqueig polític i va inundar el mercat espanyol d’excel·lents cançons, moltes vegades directament inspirades en motius d’Espanya: Madrid va ser la cançó més popular durant molts anys i glorificava la nova versió de la capital de l’Estat espanyol construïda sobre les ruïnes de la resistència republicana.» (Manuel Vázquez Montalbán, Cien años de canción y Music Hall, 1974)

«[Chavela Vargas] és potser la millor cantant popular de parla castellana, i ho ha aconseguit com s’aconsegueixen aquestes coses: a força de molt alcohol, memòria i desig. […] Chavela pertany a la comunió d’horabajeros, grup de pressió irritant que et fa pols de tant en tant, sobretot quan la nit complica la solitud. Fins ara, Chavela és poc coneguda a Espanya. Jo vaig escoltar per primera vegada Macorina el 1965. […] Quina cançó! És el missatge eròtic més bell de tota la poesia popular. […] Només diré que, de tant en tant, la poso, quan em quedo sense amors reals o mentals i necessito aquesta imprescindible dosi d’autocompassió per seguir sent estàtua de sal davant les ciutats prohibides.» (Sixto Cámara [Manuel Vázquez Montalbán], «Chavela Vargas», Triunfo, 14 de juliol del 1973)

«Cuando te encuentre / en el trastero del mundo / Chavela / me mostraré indiscreto / quisiera / saber qué fue de tu Macorina / si supiste qué hacer / de aquel olor a mujer / a mango y a caña nueva / te perdono / las mujeres que me hayas quitado / a cambio de que me cantes / cuerpos prohibides / calientes como danzones color / canela humedecida por los deseos /[…] la vieja Macorina seguramente mal amada / en los años en los que no fue tuya / ni mía / sino un cuerpo progresivamente absurdo / abandonado por las guitarras y las quejas.» (Fragments de «Ponme la mano aquí», poema inclòs a A la sombra de las muchachas sin flor [1973])

«Dels antics rituals, es conserven aliments i el ritu del dia de difunts, variant cultural del costum ancestral d’aportar aliments als difunts perquè arribin nodrits a l’altra riba. Però a Mèxic, el mestissatge catolicopagà ha donat lloc a una festa gastronòmica i fúnebre pintoresca que avui forma part de l’itinerari obligat tant de l’antropòleg com del turista. Per molt humil que sigui la casa, i principalment als estats de Puebla, Mèxic, Oaxaca i Michoacán, els dies 31 d’octubre i 1 i 2 de novembre, es disposen ofrenes als morts: dolços, fruites i platerets tan suculents com diferents. El cristianisme contribueix a la festa amb la seva imatgeria sacra disposada en un altar, i el paganisme hi contribueix amb una taula ben posada amb vaixella de fang vidrat de color negre plena d’aquests guisats: mole amb guajalote, carn de porc o gallina, dolç de carbassa, tejocote, guaiaba, ruixat tot amb llavor de sèsam torrat, així com cobert amb un llit dolç de blats blaus, morats o vermells. Completen el quadre pagà fruites i calaveres de sucre amb les conques tapades amb papers de colors brillants, adornades amb filigranes de sucre i el nom dels éssers estimats i morts escrits al front. L’inventari ludicofúnebre és impressionant: pans amb forma de calavera i canyelles d’esquelet, pa d’ou anomenat pasta de full o «pa de mort».» (Manuel Vázquez Montalbán, Contra los gourmets, 1985)

«Els mexicans tenen un talent especial per als còctels. Qui no hagi tastat les margarites o els daiquiris fets pels barman mexicans no sap el que és bo. […] Encara que pugui semblar un contrasentit per al paladar i un desafiament desesperat davant la calor, recomano que, després d’embalsamar els músculs fonamentals amb pinya colada, es lliuri el visitant del Yucatán no a les excel·lències de la cuina iuca, una de les més elaborades del món, sinó a la brutalitat d’un bullit mestís, fill de pare conqueridor i de mare del Yucatán.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Piña colada», Interviú, 10 de gener del 1980)

«En primer lloc, el blat de moro, pel gust i la varietat d’ús. Després, quan vaig fer un recorregut en cotxe per Mèxic, les meves primeres grans impressions van ser davant del mole poblano al lloc on el preparen. Aquesta combinació la devia inspirar algun déu a una monja. Un déu lúdic que no era cristià. El mole és un plat imaginat en estat de gràcia.» (Entrevista de César Güemes a Vázquez Montalbán, La Jornada, 18 de febrer del 1999)

«Mentre esperava Parra, Carvalho va pensar en altres poetes d’oficis estranys. Emilio Prados treballant com a vigilant d’infants a l’hora de l’esbarjo en un col·legi del seu exili mexicà. O aquell poeta que va acabar com a mestre de pàrvuls a Tijuana. Carvalho el va conèixer en un bar de la frontera prenent un tequila amb sal rere un altre i, entre got i got, mig xarrup d’aigua amb bicarbonat.

—Fins que no mori Franco, no torno. És un fet moral. I això que no soc res. Però tinc el meu orgull. A les antologies més joves d’abans de la guerra, jo surto. Justo Elorzía. No ha llegit res meu? Quasi no m’he pogut moure per tornar a publicar. Del camp de concentració d’Argelers a Bordeus, després el vaixell, Mèxic. I just en arribar, ja vaig caure a Tijuana. Un lloc de treball provisional en una escola. Provisional. Trenta anys, amic. Trenta anys. Cada vegada que m’ha arribat una remor que Franco estava malalt o que estava a punt de caure, m’he deixat d’afaitar, he fet les maletes i no m’he canviat els llençols del llit. Perquè tot m’empenyés a marxar d’aquí. Fa uns mesos em vaig desesperar. Tinc vint llibres de poemes inèdits, amic. Vaig baixar a Mèxic per parlar amb l’Exprésate, la d’edicions Era. Jo conec molt Renau, el pintor cartellista. Ara és a l’Alemanya Oriental. Doncs bé, la noia d’Era és germana d’un gendre de Renau. Em van proposar fer una antologia. Em sent? Una antologia de llibres que no s’han publicat mai. És com matar-los d’un en un.» (Manuel Vázquez Montalbán, La soledad del manager, 1977)

«De les prestatgeries encara plenes de llibres en va extreure Las buenes conciencias, de Carlos Fuentes, un escriptor mexicà que havia conegut casualment a Nova York en la seva etapa d’agent de la CIA i li va semblar un intel·lectual que vivia de perfil, almenys saludava de perfil. Li havia donat la mà mentre mirava cap a l’oest. Un tracte tan displicent l’havia rebut Carvalho sense que aquell charro sabés que era de la CIA, coneixement que almenys hauria justificat la seva actitud per motius ideològics. Però Carlos Fuentes no tenia cap motiu per tendir-li escassament la mà i seguir mirant cap a l’oest. Eren a casa d’una escriptora jueva hispanista que es deia Bárbara, a la qual vigilava per ordre del Departament d’Estat, perquè se sospitava que a casa s’hi preparava un desembarcament clandestí a Espanya per segrestar Franco i substituir-lo per Juan Goytisolo. L’agregat cultural de l’ambaixada d’Espanya li anava indicant amb dissimulació la mena del personal que es movia per aquella party. […] Especial interès tenia un escriptor espanyol que tractava de convèncer a qui volgués escoltar-lo que el millor plat de la cuina espanyola al costat de qualsevol plat de la cuina àrab era una favada […]. Carvalho va redactar un informe per a la CIA en el qual provava de demostrar que era gent inofensiva a la qual faltava afecte, com a gairebé tothom. O no havia estat exactament així, però la veritat és que Carlos Fuentes l’havia tractat despectivament sense cap dret i la seva novel·la li serviria com a material combustible bàsic per a la foguera que li escalfaria una mica la casa i l’ànima.» (Manuel Vázquez Montalbán, La Rosa de Alejandría, 1984)

«—No exageri, cap. Si s’estavella l’avió, es perdria molt més que les fotografies. Ha estat vostè a Mèxic?

—Sí.

—És un país tan fermo com diuen?

—És un país bonic.»

(Manuel Vázquez Montalbán, «La guerra civil no ha terminado», Historias de política ficción, 1987)

«L’endemà, alguns estoigs es van obrir i van romandre molt de temps davant del Mur de les Lamentacions, registrant la varietat de vestuari dels jueus que hi anaven a lamentar-se mitjançant una semblança ritual de la queixa, tot i que n’hi havia que gairebé estavellaven els seus fronts contra el mur o qui es limitaven a pressionar-lo amb un occipital prudent. Davant els ulls de la memòria de Carvalho van passar els mexicans caminant de genolls cap al monestir de la Verge de Guadalupe.» (Manuel Vázquez Montalbán, Milenio Carvalho, 2004)

«Tornant de Sarnath, a prop del darrer ghat, visitat el dia anterior, hi havia el restaurant Panikkar, que el biòleg i fals coronel els havia aconsellat com un dels millors de dedicats a la cuina mestissa, fruit de l’ocupació britànica: la cuina del raj. […]

—Biscuter, assisteixes a la comprovació que els imperis deixen algunes mostres positives, per exemple, a les cuines. El mole poblano, sense anar gaire lluny, hauria estat impossible sense l’existència de virreis espanyols a Mèxic. Així mateix, l’esplèndid aïllament britànic va fer possible una cuina síntesi amb la hindú, la cuina del raj.» (Manuel Vázquez Montalbán, Milenio Carvalho, 2004)