Futbol Club Barcelona

La boxa durant la seva infància: «Tots pertanyem al país de la infància i jo soc dels anys quaranta. Hi havia un jove boxejador que havia guanyat abans de la guerra el guant d’or com a amateur i que intentava donar un cop dur cap a la victòria que no aconseguiria mai.» (Luis lópez doy (dir.). Manuel Vázquez Montalbán: el éxito de un perdedor. Madrid: Televisión Española, 1997)

Young Serra: «Un altre nom que em sembla important és Young Serra, el nom del boxejador que apareix a El pianista i és també el protagonista del conte «Desde los tejados», d’Historias de familia. (…) En aquell moment hi havia a Espanya un boxejador de pes lleuger que es deia Young Martín i era raquític, com mig quilo de boxejador, però guanyava, era el campió d’Europa dels pesos mosca.» (Georges Tyras. Geometrías de la memoria. Granada: Zoela, 2003, p. 143-144)

L’entrenament de Young Serra a El pianista:

«L’altre vagareja sobre els maons recremats, marcats pels orins dels gossos que han abandonat cagarros calcinats pels sols que el corredor dansaire utilitza com a obstacles per a la tensió de l’esgrima de les seves cames d’acer, com cables d’acer, es comenta mentalment l’Andrés en veure’l saltar i botar i fer conats de regirar-se per colpejar-se la pròpia ombra.

Enxamparàs una tisi com segueixis entrenant-te així i menjant el que ens donen de racionament, Young. Para d’una vegada, cony, Young.

Però Young, Young Serra, campió «guant d’or» dels pesos gall de Barcelona, voleteja al voltant de l’Andrés i fins i tot fingeix colpejar-lo, li acosta el puny a dos centímetres del mentó.

«Que un dia em feriràs».» (El pianista, p. 87).

L’èpica ciclista: «Estimem el ciclisme aquells que des dels temps de Bernardo Ruiz ho convertim en un retallable èpic sobre la taula del col·legi, i els gegants de la ruta eren això, els gegants de la ruta, sense que ningú els demanés explicacions sobre la benzina o el gasogen, en el cas dels espanyols, que enviaven coll avall.» («El Tour». El País. 9 de juny del 2001. Última pàgina)

«M’agradaria que hi hagués un Tour cada mes, perquè ja sé que hi ha altres carreres per etapes importants, però el Tour és la religió veritable i des dels temps de Bernardo Ruiz, Koblet i Kubler, visc tot un any en funció del Tour, i quan ja no sigui en aquest món fiscalitzador, una de les meves tristeses, si és que me n’emporto cap, serà no saber què ha fet el Delgado de torn al Tour.» («La pericomanía»: Interviú, núm. 690. 1 d’agost del 1989, p. 122)

El futbol a la ràdio: «Recuperar Maties Prats és quasi com recuperar una infància. Recordo aquelles retransmissions futbolístiques en les quals la veu de Matías Prats aconseguia convertir Gonzalo III en Sigfrido, Basora en l’autèntic monstre de Colombes i Gainza en una guineu d’impossible caça, abstenir-se’n fins i tot els anglesos.» («El retorno de Matías Prats». El Periódico. 30 de maig del 1981, p. 39)

El futbol a la televisió: «I un té una memòria d’elefant, una immensa memòria en la qual guarda el to col·lectiu de festa de la victòria sobre Anglaterra el 1950. Eren les mateixes cares, les mateixes frustracions compensades, el mateix desig de donar sentit a la vida i a la història, ja que no el dona l’exercici quotidià del viure. Jo vaig veure el partit del 1950 envoltat d’espanyols variats en la seva ideologia.» (“Gol, gol, gol, gol, gol, gol”. Triunfo, núm. 776. 10 de desembre del 1977, p. 20)

«He pensat en els meus horitzons èpics més immediats i m’espera una lliga de futbol que no penso perdre’m. Jo, de la televisió, només veig assíduament les pel·lícules i els partits de futbol, tota la resta és gerundi o té la majoria absoluta.» («Saviola y Zidane». Interviú, núm. 1319. 6 d’agost del 2001, p. 106)

El futbol en directe: «Durant la meva llarga estada per terres americanes, rebo una invitació privilegiada: assistir a un partit del Boca Juniors des de la llotja presidencial. No és una llotja a l’ús europeu, sinó envidrada, finestra protegida oberta a l’espectacle d’aquesta bombonera situada en un dels barris més populars i, en cert sentit, degradats de Buenos Aires.» («Boca, algo más que un club». Interviú, núm. 1181. 14 de desembre del 1998, p. 114)

Les gestes de Santana: «M’agrada el tennis i m’agrada gràcies a la televisió perquè pertanyo a l’ampli cens d’espanyols que va descobrir aquest esport a la dècada dels seixanta, gràcies a les retransmissions televisives de les gestes del gran Santana.» («Tenis y televisión». El Periódico. 27 de novembre del 1982, p. 43)

El pseudònim Luis Dávila: «Em va semblar que aquest nom [Luis Dávila] sonava a cronista esportiu. En aquella època, cap intel·lectual espanyol era capaç de parlar d’esport, perquè això els semblava una cosa mediocre, insignificant, i el fet de fer informació esportiva o fer una crítica d’esports semblava com si els caiguessin els anells, llavors vaig buscar aquest pseudònim que em semblava que sonava a cronista esportiu.» (Roberta Erba. Los pseudónimos de Vázquez Montalbán, entrevista realitzada el 6 de juny del 1994).

Els duels amb Javier Marías: «Quan arriba un Barcelona-Reial Madrid o viceversa, gairebé sempre ens treuen Javier Marías i a mi de les nostres casernes de tardor perquè ensenyem el cor tan blanc o tan blaugrana.» («Adiós, Barça, adiós». El País. 13 d’octubre del 1999, p. 64)

Publicacions sobre els Jocs Olímpics de Barcelona: «A mesura que s’apropaven els Jocs Olímpics vaig anar rebent periodistes i teòlegs socials de tot el món que buscaven en mi un Virgili crític de la ciutat i de la relació entre la ciutat i els jocs.» («El loro y los Juegos Olímpicos». Profil. 14 de setembre del 1992, sense paginar)

Le Monde Diplomatique i el futbol: «Que una publicació convencionalment tan seriosa i tan pendent del que era informativament necessari com Le Monde Diplomatique dediqués fa pocs mesos un número monogràfic al futbol demostra la importància que està adquirint aquesta religió laica, sense Déu, però dotada d’un ritual rigorós i d’unes finalitats inquietants. En la col·laboració que em va demanar Le Monde Diplomatique partia jo de l’evidència que probablement Berlusconi no hauria aconseguit mai presidir el govern d’Itàlia sense l’ajuda del Milan de Van Basten, Gullit i Rijkaard.» («El fútbol, una religión sine Dios». Interviú, núm. 1124. 10 de novembre del 1997, p. 122) Aquest article es va publicar l’agost del 1997 amb el títol «El fútbol: una religión civil en busca de un Dios».

L’Équipe i l’esport: «El diari L’Équipe ens demana a un seguit de polítics i intel·lectuals que ens pronunciem sobre el sentit de l’esport en aquest final de segle, final del mil·lenni.» («L’esport». Avui. 18 de desembre del 1999, p. 19)

L’anunci dels partits a la fleca del barri: «Recordo que el primer que veia en sortir de casa era una fleca que hi havia al davant, que sempre tenia un cartell, amb un dibuix molt bonic, del partit següent del Barça amb qui fos…» (Georges Tyras. Geometrías de la memoria. Granada: Zoela, 2003, p. 41)

«Allà hi havia Carvalho, davant de la reixa del cementiri, en un diàleg mut amb la vella glòria, peça del collage de la seva infància quan el reproduïen com a reclam dels cartells anunciadors dels partits del diumenge enganxats darrere els vidres dels establiments més poblats de carrer: l’obligatòria fleca d’obligatori pa negre de postguerra o la tintoreria on florien les quatre filles de la senyora Remei, quatre mamelludes en flor que recorrien el carrer sota la pluja de xiulets lascius, copropietàries d’unes carns impròpies d’una postguerra d’un racionament general i igualment obligatori.» (El delantero centro fue asesinado al atardecer. Barcelona: Planeta, 1988, p. 141)

La identificació política i social: «Al barri del Raval i al barri Xino, els treballadors d’origen català i els d’origen immigrant estaven junts, barrejats. I cohabitar vol dir, precisament, saber que n’hi ha un de diferent, perquè parla d’una manera diferent, i té usos i costums diferents, altres referents simbòlics dels quals tu et vas alimentant de mica en mica, com el club de futbol de Barcelona, per exemple.» (Georges Tyras. Geometrías de la memoria. Granada: Zoela, 2003, p. 40-41)

«Quan al col·legi comentàvem els resultats, jo ja sabia que era un equip, diguem-ne, perseguit, perquè havia estat un equip catalanista, els franquistes havien afusellat el seu president el 1936, i un equip del Barcelona havia anat pel món jugant partits i fent propaganda de la República, igual que un altre del Bilbao; alguns d’aquells futbolistes van quedar després exiliats. Tot això ho integraves de manera difusa i ho assumies com a senyal de participació en el país.» (Georges Tyras. Geometrías de la memoria. Granada: Zoela, 2003, p. 41)

El FC Barcelona en la seva educació sentimental i mestissatge cultural: poema «Visualizaciones sinópticas» (final del poema «Visualizaciones sinópticas», inclòs a Escritos subnormales).

Les cançons de la seva infància: «En un barri que ara s’anomena el Raval, que fins i tot té Rambla pròpia, i que aleshores es deia Xino o Districte V, era impossible cantar La Internacional o La Varsoviana o Els segadors, cançons per a temps republicans. Però sí que cantàvem en xarnego rigorós: «Si a tu ventana llega una paloma / trátala con cariño que es del Barcelona / Si a tu ventana llega un mussol / fot-li cop d’estaca que es de l’Espanyol». O recitàvem: «Sis coses hi ha a la Terra que rellueixen més que el sol / les cinc copes del Barcelona i la merda de l’Espanyol».» («Kubala, entre Gamper y Cruyff». El País. 18 de maig del 2002, p. 42)

Kubala: «Em va impactar Kubala, el primer mag de la pilota per als que no havíem vist jugar Samitier.» («Manuel Vázquez Montalbán». Pere ferreres. Cien años azulgrana: entrevistas a la sombra del Camp Nou. Madrid: El País-Aguilar, 1998, p. 203)

El Barça de les 5 copes: «Quan vaig sortir de tan estrany club (la presó), vaig passar un període de descreença futbolística, fins que em vaig plantejar: què és més estúpid, creure en Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón o en Carrillo i el Guti? Vaig decidir creure en el Barça i estudiar molt de prop la política que m’afectava, però sempre, sempre, des de l’evidència que ni la història, ni la vida, ni Europa eren com ens les mereixíem.» («Credo». El País. 21 de maig del 1992, p. 54)

A Les Corts amb alguns familiars del barri: «Vaig anar moltes vegades en companyia dels meus familiars a veure jugar el «Barça» a l’històric camp de Les Corts. Hi va haver temporades que no em vaig perdre ni un sol partit.» («Barça, Barça, Barça». Barça, núm. 802. 30 de març del 1971, sense paginar)

«Anava a Les Corts perquè un botiguer majorista que era mig parent meu tenia carnet. N’hi sobrava un i em colava generalment a la zona de les empentes en massa.» («Barça i integració». aavv. Amb blau sofert i amb grana intens. Cent anys del Barça. Barcelona: Proa, 1999, p. 156)

Al Camp Nou amb un grup d’amics i el carnet del seu sogre: «Vaig deixar de freqüentar l’estadi durant uns anys. A partir del 1964 hi vaig tornar una altra vegada, i des de llavors vaig renovant cada any el carnet de soci del meu sogre, que té el vuit mil i escaig. La meva dona també té un número de soci baixíssim. Segueixo tenint el carnet del meu sogre perquè ell ja no pot anar al camp i li causaria un gran disgust si me’n tragués un de nou, ja que és molt culer. Al Camp Nou hi vaig amb la meva dona i amb un grup d’amics que són professors de la Universitat Autònoma —Sergi Beser, Pep Termes, Jordi Argenté.» («Barça, Barça, Barça». Barça, núm. 802. 30 de març del 1971, sense paginar)

De general a tribuna: «Quan vaig començar a anar al futbol, anava a general al camp de les Corts; ara vaig a tribuna principal superior i, al contrari del senyor Baret, jo he oblidat completament aquells temps, perquè a tribuna s’hi està molt més còmode i, d’altra banda, és un dels pocs llocs del país on la policia et tracta amb respecte.», «Vázquez Montalbán, president del Barça?». (Oriflama, núm. 93. Març del 1970)

L’estima pels jugadors tècnics i hàbils: «Jo m’he partit el pit per Reixach o per Suárez. Al públic del Barça també li agradaven els jugadors amb les temples morades de martiri, els que suaven la samarreta, i apreciava escassament els que es diverteixen jugant.» («La esquizofrenia del entrenador». El País. 22 d’octubre del 1995, p. 14)

«Vaig d’aguerrit per la vida i els camps de futbol, i jo, que he vist regatejar Kubala amb els malucs, Eulogio Martínez driblar de costat, Di Stefano reinventar-se al camp de futbol amb la imaginació o disfressar-se de pal, Cruyff marcar gols amb el serrell, vaig lamentar l’altre dia no portar mai —però és que mai— barret per treure-me’l quan vaig veure Romario deixant cobert de vaselina i solitud el porter de l’Osasuna.» («Esplendor en la yerba». El País. 10 d’octubre del 1993, p. 44)

«I ara adoro el De la Peña, que és un boig genial. Recordo un dia, a l’etapa de Robson, que l’Iván va intentar una passada genial, el Robson va sortir de la banqueta per veure-ho. Quan va fallar, va tornar a la banqueta amb les mans al cap, donant a entendre que era boig. Però més tard, l’Iván va tornar a intentar-ho i li va sortir bé.» («Barça i integració». aavv. Amb blau sofert i amb grana intens. Cent anys del Barça. Barcelona: Proa, 1999, p. 146)

Les tertúlies postpartit a casa seva de Les Corts: «També hi havia gent del PSUC que gaudia del futbol, com ara Pepe Termes o Fontana, i cada vegada que anàvem a l’estadi, després comentàvem les jugades a casa, i em vaig adonar que no era tan heterodox.» («Manuel Vázquez Montalbán». Pere ferreres. Cien años azulgrana: entrevistas a la sombra del Camp Nou. Madrid: El País-Aguilar, 1998, p. 203)

«I en acabar el partit, les reunions que se celebraven a casa, amb Borja de Riquer, Pep Termes, Josep Fontana, Jordi Argenté, de vegades Jordi Solé Tura, entre altres ariets. Es bevia molt, es discutia molt, i se solucionava poc.» (Daniel vázquez sallés. «Más que un adoquín». El País. 1 de juny del 2003, p. 51)

El barcelonisme, una religió laica: «Ara bé, sempre he dit que m’estimava més ser religiós en el futbol per no haver de ser-ho en l’amor, en la política ni en la religió. Cadascú amb la seva fe. Jo, com el Serrat, crec en Basora, César, Kubala, Moreno y Manchón.» («El Barça és el nostre club». Ramon barnils (ed). Decàleg del culé. Barcelona: Columna, 1992, p. 17)

«Impossible oblidar que comença la celebració del Centenari del Barcelona FC, institució de la qual em declaro partidari pels mateixos motius que Joan Manuel Serrat. Els dos som de barri i ens vam fer del Barça perquè a les botigues del país de la nostra infància hi apareixien cartells en els quals Samitier regatejava un jugador, qualsevol, de l’Espanyol. Els dos ens vam fer del Barça per obra i gràcia de Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. I ho seguim sent perquè el Barça era l’exèrcit simbòlic d’una idea de catalanitat popular, laica, sense necessitat de pelegrinar a una altra muntanya sagrada que no sigui la graderia del Camp de les Corts o del Camp Nou.» («El Barça del desencuentro». El País. 28 de novembre del 1998, p. 46)

«Als agnòstics se’ns ha de donar una oportunitat de creure en alguna cosa i jo l’aprofito creient fermament en el caràcter de veritat revelada que té el Club de Futbol Barcelona.» («L’esport». Avui. 18 de desembre del 1999, p. 19)

Sempre pendent dels resultats del seu equip: «I és que, des de la infància, una part important del meu calendari ha estat prefixat per les competicions futbolístiques nacionals i el paper que hi tenia el meu equip favorit. Ja sé que el pitjor que li pot ocórrer a un intel·lectual és que se sàpiga de quina part del cervell coixeja, tant en el futbol com en la política. Què hi farem. La meva sort està tirada des de ja fa massa temps.» («La Copa». El País. 21 de juny del 1985, última pàgina)

«Confesso que jo mateix, de vegades, quan pensava en la mort, m’angoixava per la impossibilitat de saber què hauria fet el Barça a la Lliga. Per mi, morir era ja no saber mai més qui havia guanyat la Lliga i témer l’últim comentari criticobiogràfic que sens dubte em dedicaria Rafael Conte a El País.» («Volver a empezar». El País, Deportes. 28 d’agost del 1989, p. 12)

El seguiment dels partits del Barça per la ràdio: «La primera vegada que el Barça va perdre una Copa d’Europa, jo era a la presó, en compliment dels meus deures antifranquistes, però pendent dels resultats de futbol que retransmetien els altaveus del pati de la Model.» («Credo». El País. 21 de maig del 1992, p. 54)

«Passi el que passi m’assabentaré del resultat demà, des de la confiança que m’atorga la circumstància d’haver sentit en una tenda de campanya, al Sàhara, el màgic gol de Rivaldo que ens va permetre jugar la Champions.» («Tot el camp és un clam!». Op. cit., p. 21)

El seguiment dels partits del Barça durant els seus viatges: «Per què us en feu una idea, jo estava fent unes xerrades a la Universitat de San Diego, a Califòrnia, i volia saber què havia fet el Barça. Uns alumnes que venien al curs, a través d’internet, van aconseguir dir-me què passava.» («Barça i integració». aavv. Amb blau sofert i amb grana intens. Cent anys del Barça. Barcelona: Proa, 1999, p. 154)

«En una visita recent per presentar la versió neerlandesa de Galíndez, em tenia reservat un buit sagrat per presenciar el Galatasaray-Barcelona retransmès en directe per la televisió holandesa.» (»En un momento dado». El País. 11 de desembre del 1993, p. 28)

«Vaig presenciar a l’Havana aquell famós partit en què el València va remuntar al Barcelona un 3-0 advers i, quan els chés van marcar el quart gol, un espanyol que era al meu costat es va aixecar en èxtasi i va clamar: «Visca Espanya!».» («Naranjas, naranjitos y naranjazos». El País. 2 de maig del 2000, p. 53)

Un referent internacional de barcelonisme: «Circulava per Barcelona un equip de la televisió suïssa filmant la ciutat i les seves literatures i, de sobte, els seus components es van trobar els successos de la Rambla i van començar a fer preguntes. Què volen aquests nois, la revolució? (…) Però seguien sense entendre les banderes, el patriotisme en nom del qual es podia fer el gamberro. En haver de donar-los una justificació, em vaig escoltar a mi mateix recitant el vell discurs de la identificació Catalunya-Barça, i em semblava poc convincent, el meu discurs.» («Nueve días y medio». El País. 20 de maig del 1989, p. 27)

«Em demanen des d’Holanda la meva opinió sobre Cruyff amb motiu del seu 50è aniversari.» («El poscruiffismo». El País. 20 d’abril del 1997, p. 48)

Un mèdium amb la història de Catalunya: «L’equip del Club de Futbol Barcelona, del Barça, també actua com a mèdium. Però m’atreviria a dir que, després del contacte espiritista amb la victòria o la derrota, queda un ulterior contacte, tan subtil que roman al nivell de pressentiment: però, sens dubte, evident per a qualsevol que hagi estat a Catalunya no només de pas. El mèdium estableix contacte ni més i ni menys que amb la mateixa història del poble català.» («Barça! Barça! Barça!». Triunfo, núm. 386. 25 d’octubre del 1969, p. 25)

«A partir de la publicació en portada del «Triomf del Barça, Barça, Barça», em van escriure adhesions des de monjos de Montserrat fins a aspirants a secretaris generals del PSUC i intel·lectuals autoexiliats a París, així com Oriol Bohigas i Salvador Espiru, cartes que vaig rebre com si fossin un salconduit vitalici per a totes les galàxies de la catalanitat.» («Tot el camp és un clam!». Avui. 14 de juny del 2003, p. 21)

Un senyal d’identitat: «Però crec, fermament crec, que la significació extraesportiva del Barça està carregada d’innocència congènita. Els pobles necessiten senyals d’identitat, sobretot aquells pobles que han viscut en risc permanent de perdre-les i el Barça és, abans de res, un senyal d’identitat.» («El Barça is different». Tele/eXprés. 8 d’abril del 1974, p. 4)

L’exèrcit d’un país desarmat: «Tot el que no fos combregar amb la veritat oficial i absoluta del franquisme esdevenia un fet d’oposició objectiva i l’equip de futbol del Barcelona polaritzava les ànsies nacionalistes dels catalans, com si fos l’exèrcit desarmat d’un país amb la identitat aixafada pel vencedor en la Guerra Civil.» (Vázquez Montalbán, Manuel. «Barça: el ejército de un país desarmado». Catalònia, 1987, Núm. 1, p. 45)

L’exèrcit simbòlic desarmat de la catalanitat:

«—Per què es creu interessant Basté de Linyola?

És un polític més o menys frustrat. Ha volgut ordenar l’economia, la democràcia, Catalunya, i ara vol ordenar la sentimentalitat èpica d’aquest país retornant al club el seu caràcter d’exèrcit simbòlic no armat de la catalanitat.» (El delantero centro fue asesinado al atardecer. Barcelona: Planeta, 1988, p. 92)

«El senyor Robson ha utilitzat la meva aguda observació que el Barça és l’exèrcit de Catalunya, minimitzant-la, perquè en realitat la meva proposta cognoscitiva era més completa: exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya.» («El sofriment». Avui. 19 d’abril del 1997, p. 20)

Una memòria desarmada: «Fundat per Joan Gamper el Noi del Sucre posà les masses la patronal la tribuna de disseny una nena de Torroja cantaria a l’infant de la lluna des de Madrid el cor tan blanc…», «Desarmado ejército simbólico de una memoria desarmada». El País. 7 de maig del 1998, p. 43)

Repercussió internacional: «Potser el fenomen s’explica perquè aquells anys rebrotava el nacionalisme català enfront de la crisi de l’Estat centralista espanyol, nacionalisme impulsat pel desenvolupament de la burgesia industrial catalana i crisi d’Estat espanyol agreujada amb la pèrdua de les restes de l’imperi. El Futbol Club Barcelona és immediatament adoptat com l’expressió èpica del renaixement nacional català. Catalunya té una llengua, una cultura pròpia, una tradició històrica sobirana durant la baixa edat mitjana i el renaixement, una cuina autòctona i, en canvi, no té ni un Estat ni un exèrcit. Quelcom semblant a un Estat es persegueix mitjançant la reivindicació autonòmica o federalista, però no hi ha una altra possibilitat d’exèrcit que els onze parells de botes dels jugadors del Barcelona, «El Barça», segons l’apòcope que popularitza el nom del club.» («El Barcelona FC: Algo más que un club», Sport International, setembre del 1987, pàgines desconegudes)

«El Barcelona FC és més que un club. Aquesta frase la va pronunciar un president del Barcelona poc temps abans de morir Franco i traduïa l’opinió de milers i milers de catalans, convençuts que el seu club de futbol preferit és un símbol nacional de Catalunya, com la verge de Chestokova és un símbol nacional dels polonesos. Sota les dictadures abunden els elements simbòlics indirectes, perquè els elements simbòlics d’identitat solen estar pròvids. Era el Barcelona llavors «més que un club»? Crec que sí.» (El Barcelona FC: Algo más que un club, Merian, 14 d’octubre del 1991, pàgines desconegudes)

«Ja se sap fins i tot a Europa, on fins fa poc no sabien res d’Espanya, que el Barcelona Futbol Club, Barça, és més que un club, és l’exèrcit simbòlic desarmat de la catalanitat.» («Un drama de la globalización. Los problemas de identidad del Club de Fútbol Barcelona». La Reppublica, Settimanale. 5 de novembre del 1999, sense paginar)

Pel·lícula Barça, Barça, Barça: «L’origen de la pel·lícula s’ha de remuntar a aquell extraordinari reportatge publicat fa un any i mig per Manolo Vázquez Montalbán a la revista Triunfo amb el mateix títol de «Barça, Barça, Barça» i que va tenir tan àmplies repercussions en el seu moment. El Manolo ens explica que la idea del rodatge de la pel·lícula se li va ocórrer a Jaume Lorés durant l’època triomfalista de la Lliga, en uns moments en què el Barcelona semblava que conqueriria amb facilitat el campionat.», «Barça, Barça, Barça». Barça, núm. 802. 30 de març del 1971, sense paginar)

Llibre sobre la història del FC Barcelona: «La feina que ha emprès un grup d’universitaris catalans destacats per recollir en un llibre els diversos aspectes de la incidència sociocultural del FC Barcelona constitueix, amb tota probabilitat, un esforç de recerca inèdit en la història del futbol.» («Los 75 años del Barça en un libro». Barça, núm. 954. 26 de febrer del 1974, sense paginar)

Pel·lícula El fantasma del estadio: «Mitjançant aquestes línies vull comunicar-los com a president de la Comissió Organitzadora d’Actes del Centenari del FC Barcelona la nostra sincera adhesió al projecte, que vostès tan dignament dirigeixen, de realitzar una pel·lícula sobre la nostra Entitat, així com la seva incorporació al Programa d’Actes del Centenari. A més, també estem d’acord que el reconegut escriptor Manuel Vázquez Montalbán sigui la persona encarregada de realitzar el guió de l’esmentada pel·lícula.» (Carta de Josep Caminal, vicepresident del FC Barcelona i president de la Comissió Organitzadora d’Actes del Centenari, datada el 2 de desembre del 1996).

Un privilegi de l’edat: «L’edat no té privilegis i encara menys a partir dels cinquanta. A partir d’aquesta edat, només ens hem d’oblidar que la patim. No fer-li cas o, si no hi ha cap altre remei, ser més indulgents amb la nostra tendència a la traïció. Darrerament he traït dues vegades el mandat d’en Groucho: em vaig fer soci del Barça el mes de juliol passat, i ara deixo que vostès em facin doctor.» («Sobre la incomunicació en la societat global». Doctor Honoris Causa Manuel Vázquez Montalbán. Bellaterra: Servei de publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1997)

Homenatge al Camp Nou

«Fa tan sols unes hores Manolo Vázquez Montalbán va comunicar per telèfon que volia arribar a temps per a veure el partit del Barça amb el Depor. No s’ho volia perdre. Malauradament, no podrà seure allà dalt, a la seva cadira de la fila 34, a la Segona Graderia.

Des de fa 36 anys el Manolo, la seva dona Anna, el seu fill Daniel i un grup d’amics ens hem assegut junts per gaudir i també per patir amb el joc del primer equip del Barça.

Segurament, el Manolo ha estat el més brillant i lúcid cronista del barcelonisme. Durant molts anys els seus articles han difós una imatge del Barça que ha servit per neutralitzar la que d’altres volien difondre del nostre club. El seu va ser un barcelonisme sentimental, irònic, però molt entranyable.

Ell fou el primer, en plena dictadura franquista, que va escriure que El Futbol Club Barcelona havia esdevingut «un senyal d’identitat del poble català» i que ho mostrava arreu d’Espanya, costés el que costés, passés el que passés.

Penso que avui tots plegats hem de recordar aquest barcelonista de tot cor que fou Manolo Vázquez Montalbán.» (Discurs de Borja de Riquer in memòria de Manuel Vázquez Montalbán al Camp Nou, 2003)

Un homenatge a l’escriptor i els seus valors cívics: «L’any 2004, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Fundació del Futbol Club Barcelona van convocar per primera vegada el Premi Internacional Vázquez Montalbán de Periodisme, en la categoria de «periodisme esportiu». L’objectiu d’aquest premi és homenatjar i recordar aquest gran escriptor i, al seu torn, estimular la creació periodística inspirada en els valors cívics que impregnen la seva obra esportiva i, sobretot, la seva actitud vital. La iniciativa conjunta d’aquestes dues entitats permet de mantenir viva la memòria d’una figura que va fer del rigor, l’ètica, el compromís i l’autocrítica una constant en el seu exercici professional.» (Web del FC Barcelona)

El periodisme esportiu i el Barça[tertúlia sobre el Futbol Club Barcelona. 19840228. Programa Las Cenas de la Dorada]. Radio Barcelona. 10.45 al 13.52.

Premiats

• 2004: Patrick Mignon
• 2005: Joaquim Maria Puyal
• 2006: Juan Villoro
• 2007: Simon Kuper
• 2008: Candido Cannavò
• 2009: Ramon Besa
• 2010: Eduardo Galeano
• 2011: Santiago Segurola
• 2012: Nick Hornby
• 2013: Sergi Pàmies
• 2014: Eduardo Gonçalves de Andrade Tostão
• 2017: Michael Robinson
• 2018: Emanuela Audisio
• 2019: Jorge Valdano
• 2021: Gary Lineker