NOVEL·LA NEGRA

«Les carns madures de la Queta encaixaven millor en el marc que la poquesa treballada de les carns de la Teresa. El que Carvalho no podia imaginar eren les sensacions que passarien pel cos d’una perruquera del Districte V en aquell santuari destinat al repòs d’una classe social desconeguda. Carvalho recordava els anys quaranta oberts de sobte com el miracle de la plaça de Padró resultant de la cruïlla de diferents carrers del Districte V. Recordava les cançons que pujaven pels patis interiors al rum-rum de màquines de cosir o entre els espetecs dels plats colpejant en les gibrelles. I recordava aquella cançó recantada sobretot per dones de l’edat que ara tenia la Queta:

«Él llegó en un barco de nombre extranjero, le encontró en el puerto al anochecer…»

Era l’amor amb un estrany «ros i alt com la cervesa», «el pit tatuat amb un cor». El Julio havia trobat en la Queta per primera vegada una dona psicològicament inferior que no li donava cultura ni vivències noves, que simplement li demanava comunicació, solidaritat, fins i tot enriquiment personal que ell podia donar-li, i misteri de joventut i llunyania que el senyor Ramón tenia definitivament mort i enterrat.»

«—Els detectius privats som els termòmetres de la moral establerta, Biscuter. Jo et dic que aquesta societat està podrida. No creu en res.

—Sí, cap.

Biscuter no li donava la raó a Carvalho només perquè endevinés que estava borratxo, sinó perquè sempre estava disposat a admetre catàstrofes.

—Tres mesos sense menjar-nos un torrat. Ni un marit que busqui la seva dona. Ni un pare que busqui la seva filla. Ni un cabró que vulgui l’evidència de l’adulteri de la seva dona. És que ja no s’escapoleixen les dones de casa? Ni les noies? Sí, Biscuter. Més que mai. Però avui als seus marits i als seus pares els importa un ou que fugin. S’han perdut els valors fonamentals. No volíeu la democràcia?

—A mi m’era igual, cap.»

«Els va veure sobre una duna en declivi, a pocs metres del vaivé de les aigües fredes del Mediterrani obert, d’esquena a les aigües tèbies del mar Menor tancat. Ella estava recolzada a la sorra, amb brusa, però sense faldilles, i el cap de l’home reposava sobre la seva falda per ser acariciat per una mà femenina al ritme de l’onatge. Però des de la perspectiva de Carvalho es veia que no estaven sols. Cap a la seva duna avançava el cos poderós i irremeiable d’un home cobert amb un barret. Carvalho va baixar del cotxe, però hi va tornar per treure de la guantera la pistola, treure-li el fiador i empunyar-la abans d’iniciar una carrera cap a l’escena que s’acostava. Va veure al ralentí com l’home del barret detenia la seva marxa i aixecava els braços apuntant a la parella amb un fusell i Carvalho va cridar el nom de Teresa amb totes les seves forces, un nom que va esdevenir una pedra de paraules que va descompondre l’equilibri humà del paisatge. La Teresa es va recollir sobre si mateixa, l’Archit es va posar dret d’un salt, l’home del barret es va girar cap a Carvalho per ensenyar-li per un moment el seu rostre de «Jungle Kid» amb els ulls frunzits per la decisió i després es va girar de nou cap a la parella i els va apuntar. L’Archit va obrir els braços i va cobrir amb el seu cos prim de noi el de la Teresa per rebre un tret que el va fer encongir, doblegar-se cap endavant, caure desarticulat. Carvalho va disparar i la bala va aixecar sorra de duna uns metres més enllà de «Jungle Kid», que es va regirar i va disparar contra Carvalho per després començar a córrer en direcció a un cotxe que l’esperava. Carvalho es va donar a si mateix l’ordre de passar-se una mà pel front i després la va contemplar plena de sang. No li feia mal, però sabia que l’havien ferit. Va començar a córrer cap a La Pietat, formada per una estrident Teresa Marsé que plorava i insultava bressolant el cos de l’Archit sobre la sorra i, quan va veure arribar Carvalho, va trigar a reconèixer-lo per sobre d’una barrera d’odi i de por. Carvalho estava marcat. Es va agenollar al costat de l’Archit, el va tombar sobre la sorra, es va enfrontar a l’espectacle dels seus ulls que divagaven pel cel a la recerca d’un agafador per no caure al pou de la mort. Carvalho va mirar cap al cel amb l’esperança de poder ajudar l’Archit a trobar l’agafador, desentesos ambdós dels savis sanglots punyents de la dona. Però al cel només hi havia esbarts d’ocells fugitius pels trets dels homes i Carvalho es va creure en l’obligació de treure de dubtes l’Archit.

—«Swallows». Són orenetes.

Els llavis de l’Archit van tractar de dir alguna cosa abans de lliurar-se a la rigidesa de la mort. Carvalho va quedar convençut que havien intentat repetir el nom dels ocells, el reconeixement dels ocells i, amb ells, de la gran pàtria dels cels.»

«No va trobar «Bromuro» al seu enclavament laboral de la cantonada del carrer Escudellers ni als bars i els antres de la zona, ni li havia deixat cap encàrrec al despatx. En un bar del carrer Arc del Teatre li van insinuar la possibilitat que se l’haguessin emportat en la batuda de la nit anterior, però «Bromuro» era un personatge conegut per la policia i no seria retingut en una comissaria més que el temps estricte de la identificació. A la pensió on dormia l’enllustrador no l’havien vist des de feia dies, tot i que la propietària es va curar en salut i va cridar a Carvalho que ella no estava al dia sobre les anades i vingudes d’aquest vell, gandul i trinxeraire que li devia una altra vegada cinc mesos de lloguer, i un dia, quan torni, es trobarà la capsa de cartró a l’escala. La patrona va aclarir a continuació que la capsa de cartró era la que havia servit per portar el televisor en color de la patrona i «Bromuro» la hi havia demanat per ficar-hi totes les seves pertinences.

S’estaven encenent els llums de la Rambla quan «Bromuro» va tocar la porta del despatx de Carvalho i va demanar quelcom fort per recuperar la parla i la dignitat.

—Tot ho he perdut en una nit, Pepe. Ja em puc morir.

Més alarmat estava Biscuter que Carvalho pel pessimisme sobtat de l’enllustrador barbut, brut i despentinat en el que li quedava de viscós tapís dels seus parietals.

—Que se’m van emportar ahir nit, Pepiño, en la batuda, un tinent jove d’aquests que han tret de jo què sé on i jo somreia, ja veurà aquest paio, ja, la que esclatarà quan vegin aparèixer el «Bromuro» per la comissaria. I just en arribar, que me’n vaig al nombre que estava de guàrdia i m’identifico. Res. Com si li hagués dit que allà hi havia un pispa. Ni em mirava, el paio. Exigeixo que surti el Miraflores o el Contreras, ja saps de qui parlo. Que el Miraflores està jubilat i el Contreras passa, perquè està fent una altra cosa. I ja amb els collons més plens que el cony de la Bernarda, faig servir els meus antecedents, de la División Azul, i més confident que Déu en els temps gloriosos en què els carrers eren plens de pistolers. I va un mamarratxo d’aquests d’acadèmia i em diu que aquests mèrits han periclitat i m’ho diu amb la seva barbeta i la seva cara de roig per correspondència, de roig per correspondència, que jo els ensumo, aquests paios, i jo un roig de veritat, de tota la vida, el respecto, però un pipioli policia i roig o demòcrata, o qualsevol barreja d’aquestes contra natura, doncs no. I em té allí el paio oblidat i cada vegada menys paio, Pepe, et dic la veritat, perquè pensava per a mi, tants tirs, tant anar per la vida a l’hivern sense samarreta, a cos net, perquè al final no t’acceptin ni com a confident.

…

No era escepticisme el que expressaven les celles alçades del gestor, amb la seva gorra blau fosc de mariner grec i la cabellera canosa recolzant la inclinació del cap sobre la cassola on Carvalho ultimava els guisats.

—Sopar extra per celebrar què?

—La impossibilitat de celebrar res. M’havia sentit o generós o vell, i havia ofert a la Charo de quedar-se a viure aquí, de prova, una temporada, després, qui sap. Però, després de pensar-hi, res, mig minut, m’ha dit que no, que cadascú és cadascú, que guisa pitjor que jo, que el que és seu, és seu. I se n’ha anat. També m’ha passat el que m’ha passat amb aquesta idea idiota de salvavides d’un assassí que sense cap mena de dubte és insuficient i tanoca. I en aquests casos no hi ha res com anar a la Boqueria a comprar coses que pots manipular i convertir en d’altres: verdures, marisc, peixos, carns. Darrerament, penso en l’horror del menjar, relacionat amb l’horror de matar. La cuina és un artifici d’ocultació d’un assassinat salvatge, de vegades perpetrat en condicions d’una crueltat salvatge, humana, perquè l’adjectiu suprem de la crueltat és el d’humà. Aquests ocellets ofegats vius en vi perquè tinguin millor sabor, per exemple.

—Excel·lent tema de conversa com a aperitiu.

Mil nou-cents vuitanta-quatre no ha fet més que començar. Els astres es posaran en línia i ens donaran pel cul, un darrere l’altre. Serà un mal any, segons els astròlegs. Doncs per això i per tantes altres coses, he anat a comprar a la Boqueria disposat a cuinar per a mi mateix.

—I per al Fuster, per al conill d’Índies.

—Ets lliure de menjar-t’ho o no.

Però sobretot no rebutgis el primer plat, una trobada entre cultures, espinacs lleument cuits, escorreguts, trinxats i després un artifici gratuït i absurd, com tot l’artifici culinari. Es fregeixen els caps d’unes gambes en mantega. S’aparten els caps i, amb aquests últims, es fa un brou curt. A la mantega aromatitzada s’hi sofregeixen alls tendres trinxats, trossets de gamba i de cloïsses escloscades i salpebrades. Tot seguit, una culleradeta de farina, nou moscada, mitja ampolleta de salsa d’ostra, un parell o tres de voltes i el brou curt fet amb els caps de les gambes. Aquest amaniment es bolca sobre els espinacs i es deixa que tot cogui junt, no gaire temps, prou per a l’aromatització i l’adquisició d’una humitat untuosa que entri pels ulls. Després, pernilets de cabrit amb prunes, elemental, quelcom rutinari, pernilets daurats en llard, en companyia d’una ceba amb claus clavats, un tomàquet, herbes compostes. Sobre aquest fons s’afegeix bacó trossejat, el líquid d’haver escaldat unes prunes clàudies, i es forma una salsa que evoca l’espanyola, però amb el predomini de l’aroma de clau, els sucres despresos pels pernilets i el bacó. Es disposen les prunes escaldades sobre els pernilets, s’aboca la salsa per sobre, un toc de forn breu i el sopar està servit. Un parell d’ampolles Remelluri de Labastida, collita del 78, i a envellir amb dignitat.

—I a tu et paguen per no resoldre els casos?

—Sempre els resolc. Sempre arribo a saber gairebé tant com l’assassí i ho explico tot al meu client.

Fins i tot en aquest últim en què el meu client sabia més que jo i ho seguirà sabent sempre, fins i tot sap més que l’assassí, però com si no.»

«—Biscuter, què faries tu per saber la identitat real d’un mort, sospitant al mateix temps que, a més de nom suposat, el seu rostre no serà reconegut per cap espanyol assenyat perquè previsiblement ha estat vivint a Mèxic durant els darrers quaranta anys?

Biscuter ha frunzit l’entrecella concentrat en la pregunta mentre agita la coctelera.

—M’ho pregunta seriosament, cap?

—Sí.

—Doncs publicar una foto del mort a la premsa mexicana i esperar que algú que el conegui, algun familiar o algun amic, reconegui la fotografia.

—Biscuter, has proposat el mateix que acabo de fer. Espero que el pilot d’Aeroméxico a qui li he donat les fotografies no s’estavelli i arribin a la seva destinació.

—No exageri, cap. Si s’estavella l’avió, es perdria molt més que les fotografies. Ha estat vostè a Mèxic?

—Sí.

—És un país tan fermo com diuen?

—És un país bonic.

—M’hi podria haver enviat a mi amb les fotografies. Jo no viatjo mai, cap. Em va prometre enviar-me a París a fer un curset de cuina, a especialitzar-me en sopes, i no m’hi ha enviat.

—Necessito cobrar les tarifes de Nero Wolfe per enviar-te a París, Biscuter. Però quan arribi algun cas d’assassinat i el meu client sigui una agència de viatges, et prometo que demanaré que em paguin en espècies i tu aniràs a París, Biscuter, t’ho juro.

Biscuter no n’està gaire convençut. Deixa d’agitar la coctelera, la destapa i deixa caure amb cura un rajolí de líquid en una copa de còctel.

—Un gimlet, cap, com a les pel·lícules.

Carvalho el paladeja.

—T’has passat de xarop de llima, Biscuter.

—Li afegiré més ginebra.

—La ginebra tampoc no és l’adequada. Sembla massa dolça.

—No és el meu dia.

Carvalho està més pendent del telèfon que del sentiment d’autocompassió de Biscuter, de cara llarga perquè no rep mai elogis, sempre crítiques, sempre crítiques. L’altre dia li vaig fer uns calamarsets a la cervesa de puta mare, i encara no m’ha dit si li han agradat. A l’altre costat del telèfon, van passant els consultats sobre la recerca de Carvalho. Sectes vigents durant la República i la Guerra Civil. Finalment, un excompany d’universitat li proporciona la pista d’Evaristo Tourón, el principal especialista en l’actuació de les sectes durant la guerra. No es posarà al telèfon, és un savi autèntic. Els savis autèntics no es posen mai al telèfon. T’imagines tu Einstein telefonant? Evaristo Tourón té la torre d’ivori en un xalet del passatge de Permanyer, una illa al mar reticular i gris de l’Eixample barceloní, a cinquanta metres dels embussos del trànsit, en un microclima de silencis i palmeres aquietades.»

«De vegades em paguen sense follar i llavors no deixen propina. Símptomes, Pepe, símptomes que això s’acaba i m’enxamparan als cinquanta anys més pintada que mai, amb més cremes que mai i esperant al costat del telèfon que em truquin i que no em truquis. No hauria estat millor que et digués personalment el que et diré. Ho veig molt clar. Millor que quedi per escrit i em recordes tal com era, tal com érem la darrera tarda que em vas treure a passejar perquè deixés estar la neura o en aquell viatge a París que, per fi, vam fer la primavera passada. Recordes aquell viatge a París, Pepe? Recordes que vaig parlar molt, i que tu vas parlar molt poc? Recordes com vaig ser de feliç, com vas ser de poc feliç tu? En fi. Que ja se m’acaba l’alfabet i tu ens has llegit tant des d’aquells temps en què llegies per descobrir que els llibres no t’havien ensenyat a viure. Me’n vaig. Tinc una oportunitat, no gaire clara, és cert, però oportunitat a la fi, a Andorra. Un antic client té allà un hotel i li fa mandra pujar i baixar per controlar com van les coses. M’ofereix ser la supervisora de l’hotel. Vigilar si li roben, somriure als clients a la recepció, passejar-me entre les taules durant el sopar i preguntar-los si tot va bé. La vida allà és una mica avorrida, però molt sana, em diu, que no sap ell com puc respirar jo la merda que es respira en aquest barri xinès encara que hagin obert aquesta bretxa i hagin quedat amb el cul a l’aire, encara més, les vergonyes del barri, i hagin lliurat un solar com a aparador de tanta ruïna humana. I ho acceptaré. Els tractes no són dolents. Menjar, casa, cent mil netes al mes i una consideració que només tu m’havies donat, d’igual a igual, de persona a persona. Biscuter coneix bé Andorra, de tant en tant robava cotxes allà per les seves «ràtzies» de cap de setmana i feia contraban d’ampolles de whisky i vaixelles de Duralex. Biscuter no m’ha dit que sí ni que no, però tu, amb el teu silenci, m’has dit que sí. Hauria volgut escriure’t sobre moments bonics, que n’hi ha hagut, de tants anys de relació entre nosaltres, però ja ha estat una gesta escriure el que he escrit i me’ls emporto com a records. No vull que et sentis culpable. En el fons, sempre he sabut que m’havies fet cas per no haver de fer-me cas i així no sentir-te mai culpable. T’estimo. Charo.»

«La fletxa va passar per sobre dels molls vells de Barcelona i va ferir el cap de l’estàtua de Colom, amb tanta mala sort per a l’almirall que, a partir d’aquell moment, va quedar malmès l’ull que amb més afany mirava cap a Amèrica i, arruïnat l’Ajuntament després dels Jocs Olímpics, només una poderosa casa d’òptica podia actuar com a patrocinador reparador. Allà hi havia Samaranch i calia arribar fins a ell amb una celeritat que no posés en perill la vida d’aquell català universal. L’ascensor havia quedat tancat al públic i protegit per una estranya policia vestida de dansaires de balls populars catalans, sorpresa un cop més en la tasca de fer fogates primer, després brases i rostir costelles de xai i botifarres de carn de porc —la coneguda unió de contraris entre l’animal dels rituals purificadors i l’animal impur per excel·lència— que menjaven en grans quantitats, acompanyats sempre per llesques de pa amb tomàquet sense les quals no s’explicaria la biogenètica del poble català a partir del segle xix, data d’incorporació del pa amb tomàquet a les senyes d’identitat de la catalanitat. Els antropòlegs anomenen costellada aquest ritu del foc i del rostit. Va ser enganxar el bri sobre el rostit de la carn, el pa amb tomàquet i l’allioli, com a complement idoni de la nacional-nutrició, el que va facilitar a Carvalho una aproximació progressiva a l’ascensor, lliurats els seus interlocutors als molts sabers nacionals que exhibia aquell desconegut, fins que s’hi va ficar a dins i va partir cap a les màximes altures. Mentre ascendia, imatges, sensacions, idees contraposades s’agitaven en un lloc indeterminat del seu cervell. Salvaria Samaranch només per una qüestió professional? Quan, sota el franquisme, centenars, milers de lluitadors antifeixistes eren detinguts —i de quina manera!—, havia acudit Samaranch al seu auxili? Ben segur que l’interfecte podia aportar alguna dada de generositat redemptora, perquè aquesta gent sempre té el cosí d’algú al qual ha ajudat a curar-se les cataractes o salvat d’un afusellament. El feixista generós és una constant en la història d’Espanya des dels temps d’Indíbil i Mandonio. En qualsevol cas, era obligació de Carvalho rescatar Samaranch i, quan va desembocar a l’estació terminal de l’estàtua, Carvalho empunyava la pistola i la va dirigir precisament contra el grup de boy scouts que envoltaven el president jacent, lligat mitjançant un tramat de cordam tibat per punxons gruixuts clavats a terra.»

«—Què saps tu de Buenos Aires?

Ni pessimista ni optimista, la veu de Carvalho li contesta:

—Tango, desapareguts, Maradona.

El vell capoteja més pessimista encara i repeteix:

—Tango, desapareguts, Maradona.

Davant Carvalho, la perspectiva d’un terrat barceloní, el vell assegut en una butaca, a l’horitzó la ciutat com si creixés a mesura que se la mira. El vell busca mots que sembla que li costa de trobar. Darrere de les cortinetes de la finestra de l’àtic, dues dones madures xiuxiuegen mentre els miren de reüll. Carvalho roman assegut en una butaca de vímet a l’estil Emmanuelle, que en el context sembla haver estat abandonada per un extraterrestre més que per un filipí.

—Per la memòria del teu pare, nebot, ves a Buenos Aires. Busca el meu fill, el meu Raúl.

Assenyala cap a la finestra des d’on espien les dones.

—Estic en mans de nebodes. No vull que aquests corbs s’emportin el que pertany al meu fill.

Qui sap on serà. Jo creia que havia superat la mort de la seva dona, Berta, la desaparició de la seva filla. Va ser en els anys durs de la guerrilla. Va quedar trasbalsat. També va estar detingut. Vaig escriure al rei, jo, un republicà de tota la vida. Vaig demanar per ell el que no havia demanat mai. Vaig pactar el que no hagués pactat mai. Finalment, el vaig portar a Espanya. El temps, el temps ho cura tot, diuen. El temps no cura res. Només afegeix el seu pes. Tu, tu pots trobar-lo. Saps com fer-ho, no ets policia?

—Detectiu privat.

—No és el mateix?

—La policia garanteix l’ordre. Jo em limito a descobrir el desordre.

Carvalho s’aixeca, camina fins a la barana de la terrassa i rep de la ciutat una proposta síntesi de la vella i la nova Barcelona Olímpica, els últims magatzems del Poblenou, Icària, la Manchester catalana, llestos per al desballestament, rereguarda de les arquitectures eclèctiques de la Vila Olímpica i el mar. Quan li arriba la veu en off del seu oncle, Carvalho somriu lleument.

—Buenos Aires és una bella ciutat que s’autodestrueix.

El seu pare sempre l’havia informat que l’oncle d’Amèrica parlava molt bé.

—M’agraden les ciutats que s’autodestrueixen. Les ciutats triomfals fan olor de desodorant.

Es gira i encara el vell.

—Ho acceptes? No entenc gaire bé això de detectiu privat, però ho acceptes?»

seva gràcia, més quan em vaig retirar a descansar (ells ja estan de vacances i van allargar la sobretaula), amb totes les històries que sobre vostè s’expliquen, inclosa la que m’afecta. No va ser un: ha, ha, ha, no, la rialla general va sonar: hua, hua, hua.

Li notifico tot això perquè és just que conegui els resultats de la seva bona obra d’ahir. A hores d’ara no caldrà que li digui que jo no soc ni tímida ni prudent, i com que a l’hora de demanar no s’ha de ser garrepa, a la tornada de vacances, tal com vostè va precisar, li proposaré una cita: Boadas, El Viejo Paraguas…, però esculli vostè el lloc, segur que m’agradarà (no, no té alternativa).

Escarlata

(asseguda a les escales i omplint un llibret de balls).»

«—De fet, el viatge seria del tot convencional si no haguéssim estat víctimes d’un sabotatge en el nostre cotxe, si no hagués desaparegut madame Lissieux i, en canvi, aparegut un carregament de cocaïna al maleter. Després, a Israel, vam ajudar a fer campana a un aprenent de biologia rus, ell desapareix i veiem en un hotel un dels germans Armani del ferri Brindisi-Patras. Però no hem perdut del tot el sentit de la linealitat de qualsevol volta al món i fins i tot és possible que la fem en vuitanta dies, un rècord babau entre tots els rècords babaus que poden aconseguir-se. La volta al món s’hauria de fer en vint-i-quatre hores, o durant tota una vida, o diverses vegades, segons recorreguts monotemàtics. Una volta al món sense veure ni una ruïna, per exemple, o menjant només als McDonald’s o suposant que visitem un país que no és el que visitem. Imagina, Biscuter, que això no és Turquia, sinó Portugal o l’Argentina, i filtres tot el que veus, sents i saps a través del sedàs del teu saber portuguès o argentí. El Bòsfor seria l’estuari del Tajo o els canals del Tigre de Buenos Aires, i estaríem esperant una guia alemanya de les ruïnes de Misión o de la visita a Fàtima. Hi ha una altra manera d’alterar la geografia?

—La geografia és la que és. —Biscuter estava dotat del do de l’obvietat, però va afegir—: Quan acabi el viatge no podrem arribar a conclusions semblants, perquè vostè el va iniciar en un lloc i jo en un altre, encara que aparentment sortíssim del mateix port en el mateix vaixell. Tampoc hem de coincidir en el final.

—I en la finalitat?

—No es posi massa culte. Què entén vostè per finalitat?

—El perquè. Per què fas tu el viatge i per què el faig jo.

Biscuter no va respondre immediatament, però els seus ulls il·luminats indicaven que havia entès perfectament la pregunta i que tenia una resposta que va emetre joiós, rient mitjançant una riallada trencada:

—Jo faig el viatge per créixer, cap, i vostè per acomiadar-se.»