BARCELONA
Text i selecció de continguts: Mari Paz Balibrea
Barcelona és l’entorn principal de l’obra i la vida de Manuel Vázquez Montalbán, el lloc on va néixer i sempre va viure, i el centre neuràlgic de la seva imaginació creadora, vida intel·lectual i educació sentimental. La seva obra creadora i assagística aporta elements per a una història urbana de l’experiència, i el patrimoni cultural i ètic de les classes barcelonines sense història, de les quals provenia, lligades principalment al seu barri Xino natal. Des de principis de segle fins a la Segona República, aquesta zona barcelonina és, en la seva obra, un actor privilegiat en el desenvolupament de les avantguardes, la lluita de classes i la possibilitat de viure amb menys inhibicions. En desaparèixer aquest horitzó al final de la Guerra Civil, i durant l’etapa més dura d’un franquisme al qual només és possible resistir simbòlicament, aquesta Barcelona miserable esdevé refugi de la dignitat dels perdedors.
Molt crític amb la Transició i els primers governs socialistes, és a Barcelona on l’autor perseguirà de manera més rigorosa i sistemàtica les traïcions i els desencants d’una hegemonia que presentava com a imprescindible l’oblit del passat, i com a desitjable el capitalisme neoliberal.
Lloc d’honor mereixen aquí les transformacions en el seu barri Xino i els Jocs Olímpics del 1992, l’economia política dels quals va tenir en Vázquez Montalbán una de les seves crítiques materialistes més agudes.
La seva obra assagística, periodística i literària compon una aportació imprescindible a la història social, cultural, política i sentimental de la ciutat en el segle xx. Per tant, com a ciutadà, la presència de Vázquez Montalbán als carrers i la seva participació en la vida cívica de Barcelona van ser constants durant tota la seva vida. L’estima que la ciutadania li tenia ens la demostra la reacció a la seva mort inesperada. En l’actualitat, a l’àrea metropolitana de Barcelona, el recorden amb el seu nom una plaça, un centre cívic i un institut d’ensenyament mitjà, a més del premi de novel·la policíaca Pepe Carvalho, el protagonista de la seva sèrie detectivesca.
Institut Manuel Vazquez Montalbán
Plaça Manuel Vazquez Montalbán
Selecció de textos
Territori bigarrat de la clandestinitat i el marge, on conviuen les expressions afectives, artístiques i polítiques reprimides per la Barcelona benpensant i burgesa, trobem els seus rastres escampats per tota l’obra montalbaniana, de l’assaig a la narrativa passant pel musical.
«A l’Apolo o a l’Arnau, del Paral·lel, triomfa el que comença a dir-se “gènere frívol”, amb canzonetistes de llegenda com la Bella Chelito, la Bella Dorita o Raquel Meller, musa dels somnis eròtics de generacions de barcelonins.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 183)
«També té sentit el nom [de barri Xino] per extensió del concepte de barri prohibit, per la seva condició de territori per l’hampa i el lumpen. El barri Xino barceloní va envair el carrer d’Escudellers i els seus voltants, a manera de marca delictiva, però el moll de l’os va ser i és a l’altra banda de la Rambla, entre Drassanes, el Paral·lel i el carrer Hospital. Allà es barrejaven putes i famílies obreres, professionals de la mariconada i locals sindicals àcrates o de naixents formacions socialistes i comunistes, presons de dones i frontons bascos, botigues de preservatius i meublés amb olor de Zotal i engonals, tasques de finos y generosos amb tasques de cassalla o de barrecha (cassalla i moscatell), una de les primeres síntesi culturals del contacte entre el poble català i els emigrants.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 188)
«És l’església del Carme. La van construir després de la Setmana Tràgica, sobre el solar d’un antic convent de jerònimes que van cremar els revolucionaris.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 33)
«Escena VIII
Panoràmica del Paral.lel dels anys vint. Hi desemboquen Reynals, Patrick i Arrufat, vestits de nit, smòking, barret de copa, etc. Estan força beguts.
Patrick:
Estic confós
Al.lucinat,
Esgarrifat
Esperitat,
Descollonat
Espatarrat,
I és que estic
Enamorat de la
Ciutat
El mateix dia, al
Mateix lloc, he
Conegut
Un dictador borratxo
Que no dicta res.
Un andalús que és un
Pintor boix i
Empordanès,
Que dins d’un sobre,
Davant meu, s’ha
Masturbat
I que al seu pare
N’ha enviat el
Resultat
Tot dient: no et dec
Res, res, res.
(Flor de nit / text Manuel Vázquez Montalbán, sobre una idea de Dagoll Dagom; música Albert Guinovart. Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2000, p. 60-62.https://www.cervantesvirtual.com/obra/flor-de-nit-multimedia–0/)
«Escena XII
Golfes de Quimet […]
Pons:
Vosaltres realment
Sou anarquistes?
O sou nacionalistes
Regionals?
La nostra lluita
Final
Ha de ser
Internacional
Per la victòria del
Proletariat!
Quimet, Pons:
Mai més reis i encara
Tenim rei
Isadora:
Ni més patrons i
Encara hi ha patrons
Mai més déus…
Revolució!»
(Flor de nit / text Manuel Vázquez Montalbán, sobre una idea de Dagoll Dagom; música Albert Guinovart. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2000, p. 60-62.https://www.cervantesvirtual.com/obra/flor-de-nit-multimedia–0/)
L’avaluació que l’autor feia de l’entrada a Barcelona del franquisme i els seus efectes no deixa cap dubte:
«La repressió va ser ferotge, implacable, immisericordiosa.» (Barcelonas. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 243)
«El tarannà davant aquesta situació anava per barris ideològics, tot i que cada cop més es va traduir en situacions econòmiques: la Barcelona assentada, tret dels sectors culturalment nacionalistes, es va fer franquista en un grau més o menys elevat; l’altra Barcelona es va menjar la seva pròpia memòria o va adaptar el seu metabolisme a la ingestió de gripaus i es va posar ferma al capvespre, quan s’arriava bandera a les casernes profusament repartides per la ciutat i ai de qui no es posés ben ferm amb el braç cap amunt amb el toc de silenci! De nou, la doble consciència […]: la ciutat que sobrevivia i feia veure que no s’assabentava de les descàrregues dels afusellaments, de les cues davant de la [presó] Model, de la destrucció sistemàtica de la seva pròpia identitat.» (Barcelonas. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 249)
Els seus poemes van aprofundir en l’expressió de la vivència d’aquesta «altra» Barcelona perdedora:
«Oh ciutat del terror
entre les avingudes lívides
arbres de la tardor
els invasors
afusellaven arxius
borratxos de memòria bàrbars
farts de carn humiliada
i ofesa
la por era una presència
el silenci la seva mortalla
les paraules amagades en les coses
les idees als ulls
contemplaven
la divisió entre el que mor i el que mata» (Praga. Barcelona: Lumen, 1982, p. 15)
«Definitivament res quedà d’abril
pobra Rosa d’Abril el mes més cruel
dibuixada de mort -hipòtesis de la mort-
entre les meves mans el rostre fred confirmava
el silenci al que portes la meva memòria
memòria de la meva infància i de la teva postguerra
la teva joventut agredida pels gossos de la Història
la meva joventut agressora del teu instint de vida
roja Rosa […]» (Pero el viajero que huye. Madrid: Visor, 1991, p. 59)
Queden la resistència simbòlica i la solidaritat per contrarestar el terror i la misèria en aquests barris vençuts:
«Anar-se’n d’aquesta merda de país i començar a prosperar. […] O te’n vas o rebentes. De vegades me’n vaig cap a aquella banda, la que apunta al carrer de la Cera i el cinema Padró, i m’imagino que soc aquí dalt amb una metralladora i per aquest carrer passen tots els fatxes d’Espanya i ra-ta-ta-ta-ta-tà, no en deixo ni un, i em va bé per desfogar-me. Si alguna vegada m’hi veus enfilat i metrallant amb la boca, no em facis cas. M’estic desfogant.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 107)
«El nen dona voltes i voltes al voltant d’un gos adormit que de tant en tant obre un ull per vigilar les intencions de la bicicleta.
—Aquí al terrat gaudeix i s’allibera de tota la merda que les monges li fiquen al cap. El meu cunyat té collons. Roig de tota la vida. La presó. I va i em fica el marrec en un col·legi de monges de Sant Vicenç de Paül, perquè és gratuït, de la Caixa d’Estalvis, i de moment, pel que li ensenyen… Doncs li ensenyen a pregar. ¿I saps quin llibre li han donat perquè se’l llegeixi a casa? Fabiola. Un llibre de màrtirs, capellans i romans. Digues al Young qui és la Fabiola, nen.
—Una mala puta.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 109)
«L’altre dia va venir una pobra dona, plena de merda, amb tots els respectes, portava un nen i va demanar alguna cosa per menjar. Jo, sense obrir la porta, li vaig dir per l’espiell que es retirés a l’escala i que s’esperés. Vaig veure que s’asseien a l’escala i vaig obrir una mica la porta, just per posar un plat d’arròs a terra amb una cullera. Vaig tornar a tancar i per l’espiell vaig veure que se’l menjaven. Van deixar el plat i la cullera al mateix lloc i quan em vaig assegurar que havien marxat, vaig sortir i vaig recuperar el plat. Era un cas de necessitat i tenien molta gana, molta per menjar-se aquell arròs, perquè ja feia dies que era al carner i feia una mica d’olor. T’havia quedat molt bo.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 117-118)
«Et vaig dir que el llibreter de Drassanes m’anava agafant confiança. Després m’ha dit que, primer, sempre posa els clients en quarantena, no fos cas que siguin ganxos de la policia. A un llibreter de vell del carrer Hospital l’altre dia li van agafar La araña negra de Blasco Ibáñez i Així parlà Zaratustra de Nietzsche, i se’l van emportar a [la comissaria de] Via Laietana.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 125)
Molt crític va ser també Vázquez Montalbán amb les grans transformacions urbanístiques de la Barcelona que, amb el desenvolupisme franquista, canvia de pell a partir dels anys cinquanta amb l’alcalde José María de Porcioles:
«El porciolisme va deixar anar l’élan vital del creixement, va significar l’imperi d’un urbanisme repressiu basat en la ciutat com a lloc de trànsit com més ràpid millor, com a base d’una indústria de la construcció prou llaminera perquè es desenvolupés un capitalisme urbà. Tot això significava la destrucció de la ciutat com a racons agradables, de la ciutat com a lloc per estar-hi, passejar-hi, tenir relació humana, etc. Un urbanisme repressiu, d’anticomunicació, el porciolisme és la màxima representació d’això.[…] Després de la guerra civil, allò que l’Oriol Bohigas anomena l’arquitectura de l’estraperlo troba el seu element polític fonamental en el senyor Porcioles i sobretot en el porciolisme com a filosofia de la ciutat.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 54-56)
«…de la nit al dia, a finals dels 50 i primers 60, tot allò [Cornellà, Santa Coloma, Sant Vicenç dels Horts] va quedar envaït per uns blocs de construcció terrible. És clar, era necessari que la gent trobés un lloc per anar a viure, però amb quins criteris? Eren criteris salvatges, i la gent que va anar-hi a viure va pagar un preu altíssim en les seves formes de vida, amb problemes psicològics, socials i personals de tot tipus.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 85-86)
«…la Barcelona porciolesca, aquell immens pàrquing despersonalitzat.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 350)
Davant el porciolisme, Vázquez Montalbán confirmava com a fonamental la tasca antifranquista de les associacions de veïns:
«Barcelona […] ja tenia un brou de cultiu crític, polític i ideològic als anys 60 bastant fort. I quina va ser la seva sortida? Les Associacions de Veïns.[…] És gairebé un dels fenòmens culturals més importants de tot Espanya: l’aparició d’una crítica urbanística a Barcelona, a finals del anys 60 i primers dels 70, lligada a aquests moviments.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 42)
Un element central de la visió montalbaniana sobre aquest període és la crítica a la manera com els polítics que van liderar la transició de la dictadura a la democràcia van pactar concedir impunitat als crims del franquisme i limitar a un marc de democràcia liberal capitalista les reivindicacions molt més ambicioses de l’esquerra antifranquista. Alguns personatges freqüents a les pàgines de la seva obra són aquests actors polítics de passat esquerranós que van canviar de jaqueta o van tornar a la casa del pare.
«—És curiós. Gairebé a cada taula, una cara coneguda. La generació que hi ha al poder: de trenta-cinc a quaranta-cinc anys. Els que van saber deixar de ser franquistes a temps i els que van saber ser antifranquistes en la mesura justa o en el temps just.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 57)
«[…] vam inventar una lluita que no fèiem. El franquisme va durar el que havia de durar i va passar per sobre del que anomenàvem la nostra lluita.
—Però almenys vam ajudar a crear consciència democràtica.
—Tant com l’Opus iniciant el Pla d’estabilització el mil nou-cents cinquanta-set i després el desenvolupament econòmic.
—I prohibint L’últim tango a París.
—Però permetent que la burgesia formés cues automobilístiques fins a Perpinyà per veure el cul a Marlon Brando. Era una doble conducta perfectament assumida. En canvi, nosaltres anàvem amb l’ariet al davant per enderrocar la fortalesa de la Bastilla i no vam enderrocar res.
—Delapierre, tu que ets actor, sermoneja el Joan perquè no sigui tan revisionista. Els revisionistes em bloquegen el cervell.
—El Joan no és un revisionista. Simplement ha crescut. […]
—Hi ha un temps per equivocar-se i un temps per descobrir el perquè de l’error. Però no em penedeixo de res del que he fet.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 56)
«—I tu, què?
—Jo? Què de què?
—Políticament, home. Jo avanço una explicació sobre la correlació de forces en presència. El Joan i la Mercè pertanyen a la dreta civilitzada, Delapierre és àcrata i del Front d’Alliberament Gai. […] El Ventura, el teu antic rival en la conquesta del poder dins del PSUC, la UER, el PCI, Bandera Roja i una altra vegada el PSUC, és a dir, hàgim estat on hàgim estat, el Ventura, el vell combatiu i brillant Ventura, s’ha tornat… escèptic… […] I la Luisa és nacionalista d’esquerres i feminista […]
—I tu, Schubert?
—Jo dubto entre seguir el joc als socialistes per fer una carrereta i poder estalviar per a la vellesa, o retirar-me a les meves possessions ideològiques del passat i esperar temps millors. —I tu? […]
A tu sí que t’han canviat la cançó, master. Pertanys als fugitius del saber marxista, a la tropa que presta llenguatge i informació al capitalisme internacional, llenguatge, informació i lògica de l’enemic i, a més, la satisfacció d’haver-te recuperat, master.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 65, 67-68)
Tot i que aquesta crítica de Vázquez Montalbán és d’abast espanyol, s’encarna sovint en personatges barcelonins, com en els casos citats a dalt d’El pianista. Per tant, aquesta crítica es troba, en la seva obra, molt ben articulada amb la ciutat gràcies al gran coneixement que l’autor tenia de les realitats socioeconòmiques i urbanístiques de la ciutat Comtal:
«Cal reconèixer que s’ha fet una certa política de recuperació d’espais lliures dintre la ciutat, sobretot a les zones de més densitat de població. La política de obertura al mar des del Moll de la Fusta i d’altres iniciatives demostren una certa voluntat de recuperació d’espai públic. També veig un esforç de recuperació de la cultura de barri, de la identitat de barri. Això ha estat una conquesta molt positiva de la democràcia. Ara bé, som dintre un mercat i l’especulació no es pot combatre dintre aquest marc. La ciutat pot tenir una política de cultura urbana més avançada i més democràtica, però està dintre un marc de llibertat de mercat. En consequència, els constructors tenen la llei a la mà.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 56)
«La instal·lació en el poder municipal dels socialistes va servir perquè molts intel·lectuals i professionals crítics del període anterior poguessin deixar de pensar la ciutat per fer-la, per entrar al temple de la gestió real, i l’impacte entre realitat i desig va forçar una síntesi pragmàtica, afavorida —i inductora— pel desmantellament de la consciència crítica representat pel moviment veïnal.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 334-335)
«A mi, el que em preocupa, al final d’aquest viatge teòric, ideològic més que teòric per part d’ells, és l’alienació, és a dir, jo crec que en aquest moment es creuen el que diuen, perquè tenen necessitat de creure-s’ho. Si no, haurien de fer un acte autocrític tan brutal i tan ferotge que posaria en qüestió moltíssimes coses. I prefereixen, llavors, dir que no es podia fer d’una altra manera. I com que això ja no és comprovable, aquest és el rpoblema de l’oposició entre els pragmàtics i els que són acusats d’utòpics. Els pragmàtics poder dir: “hem fet això”; els utòpics han de dir: “mireu les hemeroteques, per veure el que dèiem en aquella època”. I aquest és el fracàs constant. Ara, ningú es plantejarà mai com hagués pogut ser aquesta ciutat. Ningú ja s’ho podrà plantejar, perquè, és clar, és la lluita desigual entre el pragmàtic i el crític.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 66)
«Jo estic molt preocupat amb aquestes abraçades que es donen en Maragall i en Pujol amb en Porcioles […] dona[nt] per bona la destrucció sistemàtica de la ciutat i de l’esperit de la ciutat que va representar el porciolisme. […] Estic preocupat de saber si d’aquelles abraçades se’n dedueix una filosofia comuna, o una mateixa visió de la ciutat: la Barcelona Gran.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 54)
Vázquez Montalbán deia que la seva pàtria era la seva infantesa, l’espai-temps d’un barri barceloní pobre de perdedors en la primera postguerra. Les referències a aquest barri recorren la seva bibliografia, marcades per la nostàlgia, un to d’homenatge reivindicatiu i la crítica a un urbanisme que menysprea les petjades del passat a la ciutat.
«Fins i tot hi havia el costum -jo ho recordo de quan era petit, que vivia al Districte Cinquè- que passejar el diumenge significava les Rondes, el Paral.lel, les Rambles, sense sortir d’aquest circuit, perquè més enllà començava l’Eixample, començaven els altres territoris que ja eran de l’altre sector social.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 15-16)
«El bull ciutadà de la Rambla de la Transició, que s’emborratxava a Can Boadas i prenia una orxata al Cafè de l’Òpera, va ser substituït [els anys 80] per una Rambla solitària, de nit, escenari per a les cerques més sòrdides, de les carns més tristes o de drogues dures o toves, o tota la gamma de drogues flàccides, censades i no censades.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 330)
«Si alguna vegada […] arribeu a aquesta plaça [del Pedró] i sobreviu, perquè en el passat fou amenaçada per l’obertura d’una altra via Laietana que des de Colom fins al carrer de Muntaner arrasés la memòria fosca de la ciutat pobra, us demano que deixeu una rosa groga real o imaginària a la font, homenatge a morts que només jo recordo o només jo imagino, que aquí van ser feliços escoltant els concerts dels Cors de Clavé o de la banda municipal conduïda pel represaliat Lamote de Grignon. Morts que em precedeixen o m’excedeixen, que no han tingut la seva crònica ni els seus hagiògrafs, enterrats per sempre a la fossa comuna del temps […] Morts premoderns que van esperar inútilment la consumació del tot.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 350-351)
«…no queda cap memòria auditiva. Una vegada vaig haver d’escriure un guió radiofònic sobre la Barcelona d’aquella època [els anys 40] i vaig preguntar a l’emissora si tenien enregistrat el soroll dels tramvies. No ho tenen enregistrat. I els pregons pels carrers, i els senyors vells que cantaven Machaquito o Rosó, llum de la meva vida… Caldria un museu del so, portser algú ho té enregistrat. La corneta de l’escombraire, la roda del carro damunt dels “adoquins”. […] Hi havia més olors […] l’olor de col bullida era molt característica, l’olor de les farinetes, l’olor dels olis d’aquella època menys refinats que ara. L’olor d’un fregit d’abans podia ser terrible. Alguns barris pudien a fregit. Hi havia una mitologia del pollastre, a la qual havia contribuït aquell bandarra d’en Bofarull, el propietari del restaurant Los Caracoles al carrer Escudellers. A l’època de la fam, s’hi feien cues de gent al davant per mirar com giraven els pollastres a l’ast, a la cantonada del carrer. Un dels motius de festa dels diumenges era anar al davant de Los Caracoles a veure com voltaven els pollastres a l’ast.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 35, 39)
«No vaig escollir néixer entre vosaltres
A la ciutat dels vostres terrors
al seu sud vençut i fugitiu
mediocres esteles de fam i oblit
vaig ser ombra xinesa sobre els paredons
on m’afusellaren tampons i recels
vaig néixer a la cua de l’exèrcit fugit
em vaig quedar a la llum del sentinella
i us vaig demanar prestats aire i aigua
als barris que us en sobraven.» (Praga. Barcelona: Lumen, 1982, p. 27)
«Suflé de castanyes. Les havia comprat per ritual i per nostàlgia, en record d’aquells temps en què la seva mare rostia les castanyes en una paella vella foradada, encara en el foc de carbó mediocre de postguerra o de boles de pols de carbó, a la llum del carbur, encara a cegues elèctriques en aquell barri de la ciutat vella ara amenaçat per les bones i males intencions de la postmodernitat. I al costat de les castanyes torrades, en una paella reconvertida, els panellets de moniato, única matèria primera de pastisseria a l’abast de tots els espanyols. Els meus records no em sobreviuran, es va dir Carvalho…» (El laberinto griego. Barcelona: Planeta, 1991, p. 115).
«I en la metamorfosi de Barcelona hi havia com un exercici de sadisme implacable per destruir fins i tot els cementiris de la seva memòria, l’espai físic on podrien residir els protagonistes dels seus records. En l’enyorança de Bromuro […] complia un paper referent la supervivència d’espai físic en el qual solia trobar el vell: bars, cantonades, la miserable pensió on vivia amenaçada ara per la demolició de part del barri Xino.» (El laberinto griego. Barcelona: Planeta, 1991, p. 132).
«Casa Leopoldo era el restaurant mític del barri Xino on Carvalho anava en moments de nostàlgia del país de la seva infantesa, quan era un miserable petit príncep del País de Postguerra. […] El barri havia estat pasteuritzat. El picot havia començat a enderrocar illes senceres i les putes perdudes sense collar s’havien quedat sense façanes en les quals recolzar el cul en les llargues esperes de clients disminuïts econòmics i psicològics. […] Convenia que el tafaner olímpic no s’emportés de Barcelona la imatge del sexe amb varius i desodorants insuficients.» (Sabotaje Olímpico. Barcelona: Planeta, 1993, p. 72)
L’autor va ser molt crític amb els Jocs, que va entendre com una excusa per disparar la neoliberalització d’una ciutat convertida en marca comercial a la venda per a turistes globals, que abandonava les reivindicacions democràtiques associades amb els moviments veïnals del tardofranquisme i els primers moments de la Transició. A més d’expressar-se en valoracions de gran agudesa analítica, la ironia, la burla i el sarcasme davant l’eufòria constructora i el consens social quasi absolut al voltant dels Jocs van ser constants en el seu tractament del tema.
«…i llavors va arribar la convocatòria olímpica, que va significar desfer qualsevol model de creixement equilibrat. Va significa fer créixer la ciutat en funció de les necessitats olímpiques, que eren crear una infrastructura viària de ràpida comunicació, el creixement cap al Maresme, cap al mar, no per la conquesta del mar famosa com a expressió lírica, sinó per obtenir un territori que seria la Vila Olímpica, amb un programa d’obres condicionat per aquesta necessitat, la qual cosa significava, a més, que el creixement de la ciutat beneficiaria aquella part de la ciutat que tindria els Jocs dits Olímpics.[…] l’empelt social i cultural que significa la Vila Olímpica en el marc on està, és a dir, al costat del Poble Nou, a pocs metres de La Mina, dels barris del Besòs, etc., que implica, llavors, sembrar especulació al voltant.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 59-60)
«[El Jocs Olímpics] va[n] acabar de desfer qualsevol capacitat de resistència de contenció que pogués tenir el poder públic, encara que aparentment doni la sensació que controlen aquest procés.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 72)
«L’Oficina Olímpica, Preolímpica, Transolímpica, Postolímpica, ocupava les gents en un altre temps menys olímpiques d’aquest món […]: del marxisme leninisme a la gestió democràtica institucional i, finalment, a preparar tots els olimps que la democràcia espanyola tindria el 1992: el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, la Fira Internacional de Sevilla, les Olimpíades, Madrid capital cultural d’Europa. Qui no ha perdut ni tan sols mitja hora de la seva vida preparant la revolució, mai sabrà què se sent quan anys després et descobreixes a tu mateix prefabricant olimps i podis triomfals per als atletes de l’esport, del comerç i de la indústria.» (El laberinto griego. Barcelona: Planeta, 1991, p. 32).
«I la Nova Icària [calle de la Vila Olímpica] pot ser això, com una paròdia del falansteri, però d’un falansteri per classes aposentades, és clar. Ara, una propera iniciativa seria crear, per exemple, la Ciutat Comunista, feta pel Núñez i Navarro, amb tota una sèrie d’atraccions: des d’un gulag interior, perquè la gent hi pugui estar una estoneta, fins a una “txeca”, amb possibilitats que la gent pogués assaltar el Palau d’Hivern. I tot això patrocinat per aquesta empresa del Walt Disney.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 105-106)
«…arriba un moment que, per tirar endavant determinades iniciatives, l’Ajuntament deixa la sobirania de què disposa sobre el sòl de la ciutat. Tot això, a canvi de compensacions que, a l’hora de la veritat, no amaguen que el negoci el fan els de sempre […] a canvi d’una petita zona verda gratuïta per la ciutat, reben beneficis de 1.300 milions de pessetes.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 116)
«Una ciutat ocupada per gent disfressada de saludable pot arribar a ser insuportable, i més insuportable encara si, a causa dels Jocs Olímpics, la ciutat s’ha fet la cirurgia estètica i del seu rostre han desaparegut importants arrugues del seu passat.» (Sabotaje Olímpico. Barcelona: Planeta, 1993, p. 12)
Territori bigarrat de la clandestinitat i el marge, on conviuen les expressions afectives, artístiques i polítiques reprimides per la Barcelona benpensant i burgesa, trobem els seus rastres escampats per tota l’obra montalbaniana, de l’assaig a la narrativa passant pel musical.
«A l’Apolo o a l’Arnau, del Paral·lel, triomfa el que comença a dir-se “gènere frívol”, amb canzonetistes de llegenda com la Bella Chelito, la Bella Dorita o Raquel Meller, musa dels somnis eròtics de generacions de barcelonins.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 183)
«També té sentit el nom [de barri Xino] per extensió del concepte de barri prohibit, per la seva condició de territori per l’hampa i el lumpen. El barri Xino barceloní va envair el carrer d’Escudellers i els seus voltants, a manera de marca delictiva, però el moll de l’os va ser i és a l’altra banda de la Rambla, entre Drassanes, el Paral·lel i el carrer Hospital. Allà es barrejaven putes i famílies obreres, professionals de la mariconada i locals sindicals àcrates o de naixents formacions socialistes i comunistes, presons de dones i frontons bascos, botigues de preservatius i meublés amb olor de Zotal i engonals, tasques de finos y generosos amb tasques de cassalla o de barrecha (cassalla i moscatell), una de les primeres síntesi culturals del contacte entre el poble català i els emigrants.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 188)
«És l’església del Carme. La van construir després de la Setmana Tràgica, sobre el solar d’un antic convent de jerònimes que van cremar els revolucionaris.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 33)
«Escena VIII
Panoràmica del Paral.lel dels anys vint. Hi desemboquen Reynals, Patrick i Arrufat, vestits de nit, smòking, barret de copa, etc. Estan força beguts.
Patrick:
Estic confós
Al.lucinat,
Esgarrifat
Esperitat,
Descollonat
Espatarrat,
I és que estic
Enamorat de la
Ciutat
El mateix dia, al
Mateix lloc, he
Conegut
Un dictador borratxo
Que no dicta res.
Un andalús que és un
Pintor boix i
Empordanès,
Que dins d’un sobre,
Davant meu, s’ha
Masturbat
I que al seu pare
N’ha enviat el
Resultat
Tot dient: no et dec
Res, res, res.
(Flor de nit / text Manuel Vázquez Montalbán, sobre una idea de Dagoll Dagom; música Albert Guinovart. Alicante : Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2000, p. 60-62.https://www.cervantesvirtual.com/obra/flor-de-nit-multimedia–0/)
«Escena XII
Golfes de Quimet […]
Pons:
Vosaltres realment
Sou anarquistes?
O sou nacionalistes
Regionals?
La nostra lluita
Final
Ha de ser
Internacional
Per la victòria del
Proletariat!
Quimet, Pons:
Mai més reis i encara
Tenim rei
Isadora:
Ni més patrons i
Encara hi ha patrons
Mai més déus…
Revolució!»
(Flor de nit / text Manuel Vázquez Montalbán, sobre una idea de Dagoll Dagom; música Albert Guinovart. Alacant: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2000, p. 60-62.https://www.cervantesvirtual.com/obra/flor-de-nit-multimedia–0/)
L’avaluació que l’autor feia de l’entrada a Barcelona del franquisme i els seus efectes no deixa cap dubte:
«La repressió va ser ferotge, implacable, immisericordiosa.» (Barcelonas. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 243)
«El tarannà davant aquesta situació anava per barris ideològics, tot i que cada cop més es va traduir en situacions econòmiques: la Barcelona assentada, tret dels sectors culturalment nacionalistes, es va fer franquista en un grau més o menys elevat; l’altra Barcelona es va menjar la seva pròpia memòria o va adaptar el seu metabolisme a la ingestió de gripaus i es va posar ferma al capvespre, quan s’arriava bandera a les casernes profusament repartides per la ciutat i ai de qui no es posés ben ferm amb el braç cap amunt amb el toc de silenci! De nou, la doble consciència […]: la ciutat que sobrevivia i feia veure que no s’assabentava de les descàrregues dels afusellaments, de les cues davant de la [presó] Model, de la destrucció sistemàtica de la seva pròpia identitat.» (Barcelonas. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 249)
Els seus poemes van aprofundir en l’expressió de la vivència d’aquesta «altra» Barcelona perdedora:
«Oh ciutat del terror
entre les avingudes lívides
arbres de la tardor
els invasors
afusellaven arxius
borratxos de memòria bàrbars
farts de carn humiliada
i ofesa
la por era una presència
el silenci la seva mortalla
les paraules amagades en les coses
les idees als ulls
contemplaven
la divisió entre el que mor i el que mata» (Praga. Barcelona: Lumen, 1982, p. 15)
«Definitivament res quedà d’abril
pobra Rosa d’Abril el mes més cruel
dibuixada de mort -hipòtesis de la mort-
entre les meves mans el rostre fred confirmava
el silenci al que portes la meva memòria
memòria de la meva infància i de la teva postguerra
la teva joventut agredida pels gossos de la Història
la meva joventut agressora del teu instint de vida
roja Rosa […]» (Pero el viajero que huye. Madrid: Visor, 1991, p. 59)
Queden la resistència simbòlica i la solidaritat per contrarestar el terror i la misèria en aquests barris vençuts:
«Anar-se’n d’aquesta merda de país i començar a prosperar. […] O te’n vas o rebentes. De vegades me’n vaig cap a aquella banda, la que apunta al carrer de la Cera i el cinema Padró, i m’imagino que soc aquí dalt amb una metralladora i per aquest carrer passen tots els fatxes d’Espanya i ra-ta-ta-ta-ta-tà, no en deixo ni un, i em va bé per desfogar-me. Si alguna vegada m’hi veus enfilat i metrallant amb la boca, no em facis cas. M’estic desfogant.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 107)
«El nen dona voltes i voltes al voltant d’un gos adormit que de tant en tant obre un ull per vigilar les intencions de la bicicleta.
—Aquí al terrat gaudeix i s’allibera de tota la merda que les monges li fiquen al cap. El meu cunyat té collons. Roig de tota la vida. La presó. I va i em fica el marrec en un col·legi de monges de Sant Vicenç de Paül, perquè és gratuït, de la Caixa d’Estalvis, i de moment, pel que li ensenyen… Doncs li ensenyen a pregar. ¿I saps quin llibre li han donat perquè se’l llegeixi a casa? Fabiola. Un llibre de màrtirs, capellans i romans. Digues al Young qui és la Fabiola, nen.
—Una mala puta.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 109)
«L’altre dia va venir una pobra dona, plena de merda, amb tots els respectes, portava un nen i va demanar alguna cosa per menjar. Jo, sense obrir la porta, li vaig dir per l’espiell que es retirés a l’escala i que s’esperés. Vaig veure que s’asseien a l’escala i vaig obrir una mica la porta, just per posar un plat d’arròs a terra amb una cullera. Vaig tornar a tancar i per l’espiell vaig veure que se’l menjaven. Van deixar el plat i la cullera al mateix lloc i quan em vaig assegurar que havien marxat, vaig sortir i vaig recuperar el plat. Era un cas de necessitat i tenien molta gana, molta per menjar-se aquell arròs, perquè ja feia dies que era al carner i feia una mica d’olor. T’havia quedat molt bo.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 117-118)
«Et vaig dir que el llibreter de Drassanes m’anava agafant confiança. Després m’ha dit que, primer, sempre posa els clients en quarantena, no fos cas que siguin ganxos de la policia. A un llibreter de vell del carrer Hospital l’altre dia li van agafar La araña negra de Blasco Ibáñez i Així parlà Zaratustra de Nietzsche, i se’l van emportar a [la comissaria de] Via Laietana.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 125)
Molt crític va ser també Vázquez Montalbán amb les grans transformacions urbanístiques de la Barcelona que, amb el desenvolupisme franquista, canvia de pell a partir dels anys cinquanta amb l’alcalde José María de Porcioles:
«El porciolisme va deixar anar l’élan vital del creixement, va significar l’imperi d’un urbanisme repressiu basat en la ciutat com a lloc de trànsit com més ràpid millor, com a base d’una indústria de la construcció prou llaminera perquè es desenvolupés un capitalisme urbà. Tot això significava la destrucció de la ciutat com a racons agradables, de la ciutat com a lloc per estar-hi, passejar-hi, tenir relació humana, etc. Un urbanisme repressiu, d’anticomunicació, el porciolisme és la màxima representació d’això.[…] Després de la guerra civil, allò que l’Oriol Bohigas anomena l’arquitectura de l’estraperlo troba el seu element polític fonamental en el senyor Porcioles i sobretot en el porciolisme com a filosofia de la ciutat.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 54-56)
«…de la nit al dia, a finals dels 50 i primers 60, tot allò [Cornellà, Santa Coloma, Sant Vicenç dels Horts] va quedar envaït per uns blocs de construcció terrible. És clar, era necessari que la gent trobés un lloc per anar a viure, però amb quins criteris? Eren criteris salvatges, i la gent que va anar-hi a viure va pagar un preu altíssim en les seves formes de vida, amb problemes psicològics, socials i personals de tot tipus.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 85-86)
«…la Barcelona porciolesca, aquell immens pàrquing despersonalitzat.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 350)
Davant el porciolisme, Vázquez Montalbán confirmava com a fonamental la tasca antifranquista de les associacions de veïns:
«Barcelona […] ja tenia un brou de cultiu crític, polític i ideològic als anys 60 bastant fort. I quina va ser la seva sortida? Les Associacions de Veïns.[…] És gairebé un dels fenòmens culturals més importants de tot Espanya: l’aparició d’una crítica urbanística a Barcelona, a finals del anys 60 i primers dels 70, lligada a aquests moviments.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 42)
Un element central de la visió montalbaniana sobre aquest període és la crítica a la manera com els polítics que van liderar la transició de la dictadura a la democràcia van pactar concedir impunitat als crims del franquisme i limitar a un marc de democràcia liberal capitalista les reivindicacions molt més ambicioses de l’esquerra antifranquista. Alguns personatges freqüents a les pàgines de la seva obra són aquests actors polítics de passat esquerranós que van canviar de jaqueta o van tornar a la casa del pare.
«—És curiós. Gairebé a cada taula, una cara coneguda. La generació que hi ha al poder: de trenta-cinc a quaranta-cinc anys. Els que van saber deixar de ser franquistes a temps i els que van saber ser antifranquistes en la mesura justa o en el temps just.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 57)
«[…] vam inventar una lluita que no fèiem. El franquisme va durar el que havia de durar i va passar per sobre del que anomenàvem la nostra lluita.
—Però almenys vam ajudar a crear consciència democràtica.
—Tant com l’Opus iniciant el Pla d’estabilització el mil nou-cents cinquanta-set i després el desenvolupament econòmic.
—I prohibint L’últim tango a París.
—Però permetent que la burgesia formés cues automobilístiques fins a Perpinyà per veure el cul a Marlon Brando. Era una doble conducta perfectament assumida. En canvi, nosaltres anàvem amb l’ariet al davant per enderrocar la fortalesa de la Bastilla i no vam enderrocar res.
—Delapierre, tu que ets actor, sermoneja el Joan perquè no sigui tan revisionista. Els revisionistes em bloquegen el cervell.
—El Joan no és un revisionista. Simplement ha crescut. […]
—Hi ha un temps per equivocar-se i un temps per descobrir el perquè de l’error. Però no em penedeixo de res del que he fet.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 56)
«—I tu, què?
—Jo? Què de què?
—Políticament, home. Jo avanço una explicació sobre la correlació de forces en presència. El Joan i la Mercè pertanyen a la dreta civilitzada, Delapierre és àcrata i del Front d’Alliberament Gai. […] El Ventura, el teu antic rival en la conquesta del poder dins del PSUC, la UER, el PCI, Bandera Roja i una altra vegada el PSUC, és a dir, hàgim estat on hàgim estat, el Ventura, el vell combatiu i brillant Ventura, s’ha tornat… escèptic… […] I la Luisa és nacionalista d’esquerres i feminista […]
—I tu, Schubert?
—Jo dubto entre seguir el joc als socialistes per fer una carrereta i poder estalviar per a la vellesa, o retirar-me a les meves possessions ideològiques del passat i esperar temps millors. —I tu? […]
A tu sí que t’han canviat la cançó, master. Pertanys als fugitius del saber marxista, a la tropa que presta llenguatge i informació al capitalisme internacional, llenguatge, informació i lògica de l’enemic i, a més, la satisfacció d’haver-te recuperat, master.» (El pianista, Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 65, 67-68)
Tot i que aquesta crítica de Vázquez Montalbán és d’abast espanyol, s’encarna sovint en personatges barcelonins, com en els casos citats a dalt d’El pianista. Per tant, aquesta crítica es troba, en la seva obra, molt ben articulada amb la ciutat gràcies al gran coneixement que l’autor tenia de les realitats socioeconòmiques i urbanístiques de la ciutat Comtal:
«Cal reconèixer que s’ha fet una certa política de recuperació d’espais lliures dintre la ciutat, sobretot a les zones de més densitat de població. La política de obertura al mar des del Moll de la Fusta i d’altres iniciatives demostren una certa voluntat de recuperació d’espai públic. També veig un esforç de recuperació de la cultura de barri, de la identitat de barri. Això ha estat una conquesta molt positiva de la democràcia. Ara bé, som dintre un mercat i l’especulació no es pot combatre dintre aquest marc. La ciutat pot tenir una política de cultura urbana més avançada i més democràtica, però està dintre un marc de llibertat de mercat. En consequència, els constructors tenen la llei a la mà.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 56)
«La instal·lació en el poder municipal dels socialistes va servir perquè molts intel·lectuals i professionals crítics del període anterior poguessin deixar de pensar la ciutat per fer-la, per entrar al temple de la gestió real, i l’impacte entre realitat i desig va forçar una síntesi pragmàtica, afavorida —i inductora— pel desmantellament de la consciència crítica representat pel moviment veïnal.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 334-335)
«A mi, el que em preocupa, al final d’aquest viatge teòric, ideològic més que teòric per part d’ells, és l’alienació, és a dir, jo crec que en aquest moment es creuen el que diuen, perquè tenen necessitat de creure-s’ho. Si no, haurien de fer un acte autocrític tan brutal i tan ferotge que posaria en qüestió moltíssimes coses. I prefereixen, llavors, dir que no es podia fer d’una altra manera. I com que això ja no és comprovable, aquest és el rpoblema de l’oposició entre els pragmàtics i els que són acusats d’utòpics. Els pragmàtics poder dir: “hem fet això”; els utòpics han de dir: “mireu les hemeroteques, per veure el que dèiem en aquella època”. I aquest és el fracàs constant. Ara, ningú es plantejarà mai com hagués pogut ser aquesta ciutat. Ningú ja s’ho podrà plantejar, perquè, és clar, és la lluita desigual entre el pragmàtic i el crític.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 66)
«Jo estic molt preocupat amb aquestes abraçades que es donen en Maragall i en Pujol amb en Porcioles […] dona[nt] per bona la destrucció sistemàtica de la ciutat i de l’esperit de la ciutat que va representar el porciolisme. […] Estic preocupat de saber si d’aquelles abraçades se’n dedueix una filosofia comuna, o una mateixa visió de la ciutat: la Barcelona Gran.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 54)
Vázquez Montalbán deia que la seva pàtria era la seva infantesa, l’espai-temps d’un barri barceloní pobre de perdedors en la primera postguerra. Les referències a aquest barri recorren la seva bibliografia, marcades per la nostàlgia, un to d’homenatge reivindicatiu i la crítica a un urbanisme que menysprea les petjades del passat a la ciutat.
«Fins i tot hi havia el costum -jo ho recordo de quan era petit, que vivia al Districte Cinquè- que passejar el diumenge significava les Rondes, el Paral.lel, les Rambles, sense sortir d’aquest circuit, perquè més enllà començava l’Eixample, començaven els altres territoris que ja eran de l’altre sector social.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 15-16)
«El bull ciutadà de la Rambla de la Transició, que s’emborratxava a Can Boadas i prenia una orxata al Cafè de l’Òpera, va ser substituït [els anys 80] per una Rambla solitària, de nit, escenari per a les cerques més sòrdides, de les carns més tristes o de drogues dures o toves, o tota la gamma de drogues flàccides, censades i no censades.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 330)
«Si alguna vegada […] arribeu a aquesta plaça [del Pedró] i sobreviu, perquè en el passat fou amenaçada per l’obertura d’una altra via Laietana que des de Colom fins al carrer de Muntaner arrasés la memòria fosca de la ciutat pobra, us demano que deixeu una rosa groga real o imaginària a la font, homenatge a morts que només jo recordo o només jo imagino, que aquí van ser feliços escoltant els concerts dels Cors de Clavé o de la banda municipal conduïda pel represaliat Lamote de Grignon. Morts que em precedeixen o m’excedeixen, que no han tingut la seva crònica ni els seus hagiògrafs, enterrats per sempre a la fossa comuna del temps […] Morts premoderns que van esperar inútilment la consumació del tot.» (Barcelonas, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2018, p. 350-351)
«…no queda cap memòria auditiva. Una vegada vaig haver d’escriure un guió radiofònic sobre la Barcelona d’aquella època [els anys 40] i vaig preguntar a l’emissora si tenien enregistrat el soroll dels tramvies. No ho tenen enregistrat. I els pregons pels carrers, i els senyors vells que cantaven Machaquito o Rosó, llum de la meva vida… Caldria un museu del so, portser algú ho té enregistrat. La corneta de l’escombraire, la roda del carro damunt dels “adoquins”. […] Hi havia més olors […] l’olor de col bullida era molt característica, l’olor de les farinetes, l’olor dels olis d’aquella època menys refinats que ara. L’olor d’un fregit d’abans podia ser terrible. Alguns barris pudien a fregit. Hi havia una mitologia del pollastre, a la qual havia contribuït aquell bandarra d’en Bofarull, el propietari del restaurant Los Caracoles al carrer Escudellers. A l’època de la fam, s’hi feien cues de gent al davant per mirar com giraven els pollastres a l’ast, a la cantonada del carrer. Un dels motius de festa dels diumenges era anar al davant de Los Caracoles a veure com voltaven els pollastres a l’ast.» (Diàlegs a Barcelona. Manuel Vázquez Montalbán y Jaume Fuster. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1985, p. 35, 39)
«No vaig escollir néixer entre vosaltres
A la ciutat dels vostres terrors
al seu sud vençut i fugitiu
mediocres esteles de fam i oblit
vaig ser ombra xinesa sobre els paredons
on m’afusellaren tampons i recels
vaig néixer a la cua de l’exèrcit fugit
em vaig quedar a la llum del sentinella
i us vaig demanar prestats aire i aigua
als barris que us en sobraven.» (Praga. Barcelona: Lumen, 1982, p. 27)
«Suflé de castanyes. Les havia comprat per ritual i per nostàlgia, en record d’aquells temps en què la seva mare rostia les castanyes en una paella vella foradada, encara en el foc de carbó mediocre de postguerra o de boles de pols de carbó, a la llum del carbur, encara a cegues elèctriques en aquell barri de la ciutat vella ara amenaçat per les bones i males intencions de la postmodernitat. I al costat de les castanyes torrades, en una paella reconvertida, els panellets de moniato, única matèria primera de pastisseria a l’abast de tots els espanyols. Els meus records no em sobreviuran, es va dir Carvalho…» (El laberinto griego. Barcelona: Planeta, 1991, p. 115).
«I en la metamorfosi de Barcelona hi havia com un exercici de sadisme implacable per destruir fins i tot els cementiris de la seva memòria, l’espai físic on podrien residir els protagonistes dels seus records. En l’enyorança de Bromuro […] complia un paper referent la supervivència d’espai físic en el qual solia trobar el vell: bars, cantonades, la miserable pensió on vivia amenaçada ara per la demolició de part del barri Xino.» (El laberinto griego. Barcelona: Planeta, 1991, p. 132).
«Casa Leopoldo era el restaurant mític del barri Xino on Carvalho anava en moments de nostàlgia del país de la seva infantesa, quan era un miserable petit príncep del País de Postguerra. […] El barri havia estat pasteuritzat. El picot havia començat a enderrocar illes senceres i les putes perdudes sense collar s’havien quedat sense façanes en les quals recolzar el cul en les llargues esperes de clients disminuïts econòmics i psicològics. […] Convenia que el tafaner olímpic no s’emportés de Barcelona la imatge del sexe amb varius i desodorants insuficients.» (Sabotaje Olímpico. Barcelona: Planeta, 1993, p. 72)
L’autor va ser molt crític amb els Jocs, que va entendre com una excusa per disparar la neoliberalització d’una ciutat convertida en marca comercial a la venda per a turistes globals, que abandonava les reivindicacions democràtiques associades amb els moviments veïnals del tardofranquisme i els primers moments de la Transició. A més d’expressar-se en valoracions de gran agudesa analítica, la ironia, la burla i el sarcasme davant l’eufòria constructora i el consens social quasi absolut al voltant dels Jocs van ser constants en el seu tractament del tema.
«…i llavors va arribar la convocatòria olímpica, que va significar desfer qualsevol model de creixement equilibrat. Va significa fer créixer la ciutat en funció de les necessitats olímpiques, que eren crear una infrastructura viària de ràpida comunicació, el creixement cap al Maresme, cap al mar, no per la conquesta del mar famosa com a expressió lírica, sinó per obtenir un territori que seria la Vila Olímpica, amb un programa d’obres condicionat per aquesta necessitat, la qual cosa significava, a més, que el creixement de la ciutat beneficiaria aquella part de la ciutat que tindria els Jocs dits Olímpics.[…] l’empelt social i cultural que significa la Vila Olímpica en el marc on està, és a dir, al costat del Poble Nou, a pocs metres de La Mina, dels barris del Besòs, etc., que implica, llavors, sembrar especulació al voltant.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 59-60)
«[El Jocs Olímpics] va[n] acabar de desfer qualsevol capacitat de resistència de contenció que pogués tenir el poder públic, encara que aparentment doni la sensació que controlen aquest procés.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 72)
«L’Oficina Olímpica, Preolímpica, Transolímpica, Postolímpica, ocupava les gents en un altre temps menys olímpiques d’aquest món […]: del marxisme leninisme a la gestió democràtica institucional i, finalment, a preparar tots els olimps que la democràcia espanyola tindria el 1992: el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, la Fira Internacional de Sevilla, les Olimpíades, Madrid capital cultural d’Europa. Qui no ha perdut ni tan sols mitja hora de la seva vida preparant la revolució, mai sabrà què se sent quan anys després et descobreixes a tu mateix prefabricant olimps i podis triomfals per als atletes de l’esport, del comerç i de la indústria.» (El laberinto griego. Barcelona: Planeta, 1991, p. 32).
«I la Nova Icària [calle de la Vila Olímpica] pot ser això, com una paròdia del falansteri, però d’un falansteri per classes aposentades, és clar. Ara, una propera iniciativa seria crear, per exemple, la Ciutat Comunista, feta pel Núñez i Navarro, amb tota una sèrie d’atraccions: des d’un gulag interior, perquè la gent hi pugui estar una estoneta, fins a una “txeca”, amb possibilitats que la gent pogués assaltar el Palau d’Hivern. I tot això patrocinat per aquesta empresa del Walt Disney.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 105-106)
«…arriba un moment que, per tirar endavant determinades iniciatives, l’Ajuntament deixa la sobirania de què disposa sobre el sòl de la ciutat. Tot això, a canvi de compensacions que, a l’hora de la veritat, no amaguen que el negoci el fan els de sempre […] a canvi d’una petita zona verda gratuïta per la ciutat, reben beneficis de 1.300 milions de pessetes.» (Barcelona, cap a on vas? Diàlegs per a una altra Barcelona. Eduard Moreno i Manuel Vázquez Montalbán. Barcelona: Llibres de l’Índex, 1991, p. 116)
«Una ciutat ocupada per gent disfressada de saludable pot arribar a ser insuportable, i més insuportable encara si, a causa dels Jocs Olímpics, la ciutat s’ha fet la cirurgia estètica i del seu rostre han desaparegut importants arrugues del seu passat.» (Sabotaje Olímpico. Barcelona: Planeta, 1993, p. 12)
Aportacions
Audiovisuals
Los siete locos. Canal 17 Argentina. 2005. 37.20 – 37.54
Lejos de mí tan lejos. ACEC. 22 d’abril del 2003
Perfils Catalans: Manuel Vázquez Montalbán (en català amb subtítols en castellà). Tranquilo produccions per a TVE, 26 min., 26 min.
Adiós a Manuel Vázquez Montalbán. Informe semanal 18/10/03. RTVE. Un reportaje de Sylvia Fernandez de Bobadilla y Gabriel Laborie
Vázquez Montalbán – Presentación. ACEC. 22 d’abril de 2003