Política
Text i selecció de continguts: José María Izquierdo
Intel·lectual crític
L’obra de Manuel Vázquez Montalbán està recorreguda per les seves idees polítiques i ètiques. Els temes de la funció de l’intel·lectual crític, la seva recerca del subjecte de canvi o la noció de democràcia són centrals en la seva obra, tant assagística com literària. En aquesta secció he volgut mostrar una sèrie de citacions generals en què es manifesta el seu axioma del fet de canviar la història i canviar la vida. No em sembla productiu reincidir en les seves descripcions iròniques de Sacristán, Guerra, González, Carrillo i tants altres personatges de la història espanyola recent.
Selecció de textos
havia posat per escrit el final infeliç del testament de la modernitat. Marat abraçava fins a l’asfíxia el fantasma teologal de la revolució
col·lectiva i Sade convertia en una bruta col·lecció de gasetes d’El Caso la famosa revolució individual. Però encara érem joves, sens
dubte més joves que ara, i especulàvem a les catacumbes-alcova o a les alcoves-catacumba sobre la revolució sexual i el sexe
de la revolució, desdenyosos, tot i que aixafats pel Caudillo, que a manera de comanador petri presenciava els nostres esbufecs des del seu
racó d’estàtua activa, capaç de caçar-nos en les seves xarxes orgàniques tan bon punt els nostres esbufecs s’apartessin excessivament dels principis fonamentals de qualsevol moviment.» (Crónica sentimental de la Transición. Barcelona: Planeta, 2010, p. 11)
«Difícil explicar-li a vostè el perquè de la poca reacció espanyola per l’assassinat legal de Puig Antich, un jove anarquista que va matar un policia mentre forcejaven per una pistola. Tampoc no va reaccionar l’oposició. L’oposició començava a veure la sortida del túnel, amb el seu fèretre al davant, excel·lència, i no va voler arriscar territoris de llibertat recuperats factualment, per la mort d’un anarquista. Ni tan sols ens va posar en tensió la decisió salvatge de matar també un pobre polonès apàtrida, la sentència de mort del qual s’havia anat demorant i que va ser exercida juntament amb la de Puig Antich com a acompanyant subaltern que restava força a l’operació política. Hi va haver algunes manifestacions, sobretot a Barcelona. Extrema esquerra. Cristians per al socialisme. Simples horroritzats davant l’operació de matar, però els estats majors dels partits tractaven de desenganxar-se de la violència, a la recerca d’una respectabilitat pactant de l’arribada futura de la democràcia a Espanya. Això no vol dir que no ens empasséssim aquell cadàver com un gripau i que no fos necessària molta verbalitat per fer-ho digerible. Marcelino Camacho, el líder de Comissions, en conèixer les condemnes brutals contra els del procés 1.001, venjança indirecta per l’assassinat de Carrero, havia declarat: «Les nostres condemnes són el preu per les llibertats de demà». Algú va parafrasejar al meu costat: «L’execució d’aquest noi a garrot vil és una prova de la debilitat del franquisme». I de la nostra, vaig pensar. Però, probablement, no ho vaig dir.» . (Autobiografía del general Franco. Barcelona, Planeta, 1992, p. 620-621)
«Tal com diu Lewis Carroll, les paraules tenen amos, i la paraula comunisme se l’ha apropiada l’estalinisme…» (Padura Fuentes, Leonardo, «Reivindicación de la memoria. Entrevista con Manuel Vázquez Montalbán», Quimera, núm. 106-7, 1991, p. 48)
«La dissidència és un mirall crític i potser els dirigents cubans haurien de fer una parada en la lectura de Gramma per tornar a llegir Alícia al País de les Meravelles.» («Disidentes», El País, 1 de marzo de1999)
«Agnes Heller, deixebla de Lukács, és la primera intel·lectual habitant dels països de l’Est que, potser estimulada pels treballs de Henri Lefebvre en el mateix sentit, aborda la qüestió del paper de la vida quotidiana en relació amb el que és històric, vinculada a la vida i a la història a través d’un mateix subjecte personal. La preocupació de Lefebvre, com la de Heller, es generalitza en la cultura marxista a finals de la dècada dels seixanta, quan noves promocions, a la vista de l’espectacle històric aportat des que va començar el segle xx, planegen la doble aposta de canviar la història, com demanava Marx, i de canviar la vida, com demandava Rimbaud. Lukács, al pròleg a l’obra de la seva deixebla, Sociologia i vida quotidiana, aposta per trencar la barrera que el rigorisme moral, des de Kant fins als marxiòlegs, havia establert entre activitat ètica i vida quotidiana, i arribar a connotar l’ésser social concret, tant de temps reduït a una abstracció historificada. Manuel Sacristán, quan prologa Història i vida quotidiana, també de Heller, subratlla que la preocupació de l’autora per la quotidianitat arriba a conseqüència de la desil·lusió produïda perquè, després de l’enfonsament del feixisme, no va aparèixer una nova Europa d’esquerra, i cita Thomas Mann quan es refereix a l’esgotament de «l’època moralment bona», en la qual la lluita col·lectiva contra la deshumanització nazi va donar als homes sentit del que era comunitari, objectius històrics i sosteniment moral, en línia amb la ironia que bastants anys després jo mateix construiria del desencís dels antifranquistes, quan Franco ja havia mort: Contra Franco, vivíem millor.» (Pasionaria y los siete enanitos. Barcelona, Planeta, 1995, p. 352-353)
«… Tete Montoliu al piano, jazz blanc per a cec; Jaime Gil de Biedma parlant de Jorge Guillén o del Harper’s Bazar, Pijoaparte tocant una especialista en Pijos Aparte i el piano jugant amb l’evidència que tampoc avui, ni tan sols aquesta nit, no serà el vuitè dia de la setmana.» («Jazz blanco y negro». El País, 25 de agosto de 1997
«M’agradaria saber escriure com Vargas Vila o Fernández Flórez o Blasco Ibáñez per explicar tot això, perquè ningú no ho explicarà mai i aquesta gent morirà quan mori, no sé si vostè ho haurà pensat alguna vegada. Saber expressar-se, saber posar per escrit el que un pensa i sent és com poder enviar missatges de nàufrag dins d’una ampolla a la posteritat. Cada barri hauria de tenir un poeta i un cronista, almenys, per tal que, d’aquí a molts anys, en uns museus especials, la gent pogués reviure a través de la memòria.» (El pianista. Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 138-139)
«És com si, ara, uns simis supervivents a la civilització humana temessin recordar un avantpassat perillós que va desafiar excessivament déus excessius i, mitjançant la raó, va crear més monstres que arcàngels. La metàfora la prenc, i la sostinc, d’una de les millors mostres del cinema de ciència-ficció. El planeta dels simis i Retorn al planeta dels simis…» (Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Crítica, 1995, p. 10)
«… Comprovant que tampoc no havia estat aquell el vuitè, el tan esperat vuitè dia de la setmana.» (Memoria y deseo: obra poética (1963-1990). Barcelona: Grijalbo, 1996, p. 59)
«… Potser tenen raó els dies laborables i sigui el set una prolongació inútil del vuit, del no trobat mai vuitè dia de la setmana.» (Ciudad. Madrid: Visor, 1997, p. 42)
«Mentre hi hagi la divisió de la feina, la funció dels intel·lectuals és actuar de consciència externa de la consciència social establerta, de cara a afavorir les condicions que converteixin en cultura de masses la necessitat de transformació i, per tant, en una consciència crítica. Només així la consciència crítica esdevindrà energia històrica de canvi.» (Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Grijalbo-Crítica, 1995, p. 40)
«No hi ha veritats úniques, ni lluites finals, però encara és possible orientar-nos mitjançant les veritats possibles contra les no veritats evidents, i lluitar-hi en contra. Es pot veure una part de la veritat i no reconèixer-la. Però és impossible contemplar el mal i no reconèixer-lo (Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Grijalbo-Crítica, 1995, p. 145)
«Jo soc un pessimista, un pessimista històric, i penso que això hauria d’arreglar-ho una revolució, una revolució, d’altra banda, impossible fins al 2017. (…) No com l’anterior, per descomptat, però cal fer-la. (…) Potser es malmetrà tant com es va espatllar l’octubre del 1917 pocs mesos després, però hi ha tanta injustícia, tant patiment i tanta prepotència per part dels senyorets del sistema. (…) Jo faig una anàlisi de militant de l’esquerra irònica.» (Un polaco en la corte del rey Juan Carlos. Madrid: Alfaguara, 1996, p. 178)
«L’ofensiva cultural neoliberal els darrers 15 anys va contra la memòria històrica i la utopia. Per al liberalisme, extirpar la memòria significa deixar la història sense culpables, sense causes. I eliminar la utopia deixa el present i el que és predeterminat com a única opció.» (”Marcos, el mestizaje que viene”. El País, 22 de febrero de 1999)
havia posat per escrit el final infeliç del testament de la modernitat. Marat abraçava fins a l’asfíxia el fantasma teologal de la revolució
col·lectiva i Sade convertia en una bruta col·lecció de gasetes d’El Caso la famosa revolució individual. Però encara érem joves, sens
dubte més joves que ara, i especulàvem a les catacumbes-alcova o a les alcoves-catacumba sobre la revolució sexual i el sexe
de la revolució, desdenyosos, tot i que aixafats pel Caudillo, que a manera de comanador petri presenciava els nostres esbufecs des del seu
racó d’estàtua activa, capaç de caçar-nos en les seves xarxes orgàniques tan bon punt els nostres esbufecs s’apartessin excessivament dels principis fonamentals de qualsevol moviment.» (Crónica sentimental de la Transición. Barcelona: Planeta, 2010, p. 11)
«Difícil explicar-li a vostè el perquè de la poca reacció espanyola per l’assassinat legal de Puig Antich, un jove anarquista que va matar un policia mentre forcejaven per una pistola. Tampoc no va reaccionar l’oposició. L’oposició començava a veure la sortida del túnel, amb el seu fèretre al davant, excel·lència, i no va voler arriscar territoris de llibertat recuperats factualment, per la mort d’un anarquista. Ni tan sols ens va posar en tensió la decisió salvatge de matar també un pobre polonès apàtrida, la sentència de mort del qual s’havia anat demorant i que va ser exercida juntament amb la de Puig Antich com a acompanyant subaltern que restava força a l’operació política. Hi va haver algunes manifestacions, sobretot a Barcelona. Extrema esquerra. Cristians per al socialisme. Simples horroritzats davant l’operació de matar, però els estats majors dels partits tractaven de desenganxar-se de la violència, a la recerca d’una respectabilitat pactant de l’arribada futura de la democràcia a Espanya. Això no vol dir que no ens empasséssim aquell cadàver com un gripau i que no fos necessària molta verbalitat per fer-ho digerible. Marcelino Camacho, el líder de Comissions, en conèixer les condemnes brutals contra els del procés 1.001, venjança indirecta per l’assassinat de Carrero, havia declarat: «Les nostres condemnes són el preu per les llibertats de demà». Algú va parafrasejar al meu costat: «L’execució d’aquest noi a garrot vil és una prova de la debilitat del franquisme». I de la nostra, vaig pensar. Però, probablement, no ho vaig dir.» . (Autobiografía del general Franco. Barcelona, Planeta, 1992, p. 620-621)
«Tal com diu Lewis Carroll, les paraules tenen amos, i la paraula comunisme se l’ha apropiada l’estalinisme…» (Padura Fuentes, Leonardo, «Reivindicación de la memoria. Entrevista con Manuel Vázquez Montalbán», Quimera, núm. 106-7, 1991, p. 48)
«La dissidència és un mirall crític i potser els dirigents cubans haurien de fer una parada en la lectura de Gramma per tornar a llegir Alícia al País de les Meravelles.» («Disidentes», El País, 1 de marzo de1999)
«Agnes Heller, deixebla de Lukács, és la primera intel·lectual habitant dels països de l’Est que, potser estimulada pels treballs de Henri Lefebvre en el mateix sentit, aborda la qüestió del paper de la vida quotidiana en relació amb el que és històric, vinculada a la vida i a la història a través d’un mateix subjecte personal. La preocupació de Lefebvre, com la de Heller, es generalitza en la cultura marxista a finals de la dècada dels seixanta, quan noves promocions, a la vista de l’espectacle històric aportat des que va començar el segle xx, planegen la doble aposta de canviar la història, com demanava Marx, i de canviar la vida, com demandava Rimbaud. Lukács, al pròleg a l’obra de la seva deixebla, Sociologia i vida quotidiana, aposta per trencar la barrera que el rigorisme moral, des de Kant fins als marxiòlegs, havia establert entre activitat ètica i vida quotidiana, i arribar a connotar l’ésser social concret, tant de temps reduït a una abstracció historificada. Manuel Sacristán, quan prologa Història i vida quotidiana, també de Heller, subratlla que la preocupació de l’autora per la quotidianitat arriba a conseqüència de la desil·lusió produïda perquè, després de l’enfonsament del feixisme, no va aparèixer una nova Europa d’esquerra, i cita Thomas Mann quan es refereix a l’esgotament de «l’època moralment bona», en la qual la lluita col·lectiva contra la deshumanització nazi va donar als homes sentit del que era comunitari, objectius històrics i sosteniment moral, en línia amb la ironia que bastants anys després jo mateix construiria del desencís dels antifranquistes, quan Franco ja havia mort: Contra Franco, vivíem millor.» (Pasionaria y los siete enanitos. Barcelona, Planeta, 1995, p. 352-353)
«… Tete Montoliu al piano, jazz blanc per a cec; Jaime Gil de Biedma parlant de Jorge Guillén o del Harper’s Bazar, Pijoaparte tocant una especialista en Pijos Aparte i el piano jugant amb l’evidència que tampoc avui, ni tan sols aquesta nit, no serà el vuitè dia de la setmana.» («Jazz blanco y negro». El País, 25 de agosto de 1997
«M’agradaria saber escriure com Vargas Vila o Fernández Flórez o Blasco Ibáñez per explicar tot això, perquè ningú no ho explicarà mai i aquesta gent morirà quan mori, no sé si vostè ho haurà pensat alguna vegada. Saber expressar-se, saber posar per escrit el que un pensa i sent és com poder enviar missatges de nàufrag dins d’una ampolla a la posteritat. Cada barri hauria de tenir un poeta i un cronista, almenys, per tal que, d’aquí a molts anys, en uns museus especials, la gent pogués reviure a través de la memòria.» (El pianista. Barcelona: Seix Barral, 1985, p. 138-139)
«És com si, ara, uns simis supervivents a la civilització humana temessin recordar un avantpassat perillós que va desafiar excessivament déus excessius i, mitjançant la raó, va crear més monstres que arcàngels. La metàfora la prenc, i la sostinc, d’una de les millors mostres del cinema de ciència-ficció. El planeta dels simis i Retorn al planeta dels simis…» (Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Crítica, 1995, p. 10)
«… Comprovant que tampoc no havia estat aquell el vuitè, el tan esperat vuitè dia de la setmana.» (Memoria y deseo: obra poética (1963-1990). Barcelona: Grijalbo, 1996, p. 59)
«… Potser tenen raó els dies laborables i sigui el set una prolongació inútil del vuit, del no trobat mai vuitè dia de la setmana.» (Ciudad. Madrid: Visor, 1997, p. 42)
«Mentre hi hagi la divisió de la feina, la funció dels intel·lectuals és actuar de consciència externa de la consciència social establerta, de cara a afavorir les condicions que converteixin en cultura de masses la necessitat de transformació i, per tant, en una consciència crítica. Només així la consciència crítica esdevindrà energia històrica de canvi.» (Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Grijalbo-Crítica, 1995, p. 40)
«No hi ha veritats úniques, ni lluites finals, però encara és possible orientar-nos mitjançant les veritats possibles contra les no veritats evidents, i lluitar-hi en contra. Es pot veure una part de la veritat i no reconèixer-la. Però és impossible contemplar el mal i no reconèixer-lo (Panfleto desde el planeta de los simios. Barcelona: Grijalbo-Crítica, 1995, p. 145)
«Jo soc un pessimista, un pessimista històric, i penso que això hauria d’arreglar-ho una revolució, una revolució, d’altra banda, impossible fins al 2017. (…) No com l’anterior, per descomptat, però cal fer-la. (…) Potser es malmetrà tant com es va espatllar l’octubre del 1917 pocs mesos després, però hi ha tanta injustícia, tant patiment i tanta prepotència per part dels senyorets del sistema. (…) Jo faig una anàlisi de militant de l’esquerra irònica.» (Un polaco en la corte del rey Juan Carlos. Madrid: Alfaguara, 1996, p. 178)
«L’ofensiva cultural neoliberal els darrers 15 anys va contra la memòria històrica i la utopia. Per al liberalisme, extirpar la memòria significa deixar la història sense culpables, sense causes. I eliminar la utopia deixa el present i el que és predeterminat com a única opció.» (”Marcos, el mestizaje que viene”. El País, 22 de febrero de 1999)
Aportacions
Audiovisuals
«Inútil escrutar tan alto cielo». Loquillo con elegancia.