MEMÒRIA

Capítol 1: «Els anys quaranta»

I la va veure morta al riu, / com l’aigua la portava, / ai, amor, semblava una rosa!, / ai, amor, una rosa molt blanca! (Canción de consumo que cantava Conchita Piquer).

«Portaven abrics estranys amb molta espatllera, molta solapa, molt de pes, sobre no menys estranys cossos, amb molt os o molt greix, molt bigoti o molt pit. Parlaven molt. Callaven molt. Però sobretot tractaven d’oblidar tot el que podien, i el dret a la supervivència de les seves raons per sobreviure era la millor teràpia automàtica que podien aplicar-se. A l’estiu, als barris populars, era molt possible veure’ls en samarreta; samarreta gastada sense mànigues, transparent de rentades, fins i tot amb finestres-forats obertes a l’aire fresc garrepa. Parlaven de la guerra, del que van fer i no van fer a la guerra, parlaven de la Segona Guerra Mundial present i corrent, del que feien i del que farien els vencedors en la guerra. Parlaven de Manolete, de Pepe Luis Vázquez, d’Amparo Rivelles, de Lina Yegros, d’Indalecio Prieto, de Roosevelt, de Rommel, de la Pasionaria… Parlaven del germà que tenien a França, a Mèxic o molt ben ocupat al Banco Español de Crédito. Cantaven. Cantaven cançons de lenta i llarga moda, encara no oberta la gana voraç de discjòquei. Pasdobles… Suspiros de España… O aquella cançó:

Yo tenía veinte años / y él me doblaba la edad, / en sus sienes había noches / y en las mías clariá. I a l’escola, els nens recitaven d’una tirada: España es la patria mía / y la patria de mi raza. / Miras hacia el Nuevo Mundo, / al viejo vuelves la espalda.

El 1939, un negre cubà i cantant va arribar a Espanya sense saber que seria la veu de la trivialitat com a vàlvula d’escapament d’un poble; una trivialitat que, precisament el 1939, tenia aire trist de nocturnitat.

Cuando silenciosa, la noche misteriosa / inunda con su manto la ciudad, / el eco de tu voz me llama junto a ti / y yo no hago más que recordar.

Aquesta va ser la primera cançó que Antonio Machín va vociferar. El seu ressò sobreviu sobre aquelles gents nàufragues que a les cues exercitaven l’obstinació lloable de la supervivència.

El pasado me atormenta, qué lejos estás de mí…

… Prosseguia la cançó d’Antonio Machín, com un paisatge; aquella melodia servia per a un comiat (qualsevol melodia serveix per a un comiat) i, en efecte, a alguna cosa s’estava dient adeu quotidianament. Quelcom moria dia a dia en cada espanyol dels anys quaranta naixents: el somriure de la victòria, la fe, l’esperança… I sobre tothom quedava una macabra divisa de supervivència.»

«No s’orientava el pianista, ni sentia els intents de l’Andrés per situar-lo al centre dels seus quatre punts cardinals.

—Tot i que suposo que vostè, senyor Alberto, estarà de pas: quan aconsegueixi un piano i refaci la seva vida, aquest carrer ja l’ha vist prou. I a mi em passa gairebé el mateix, tot i que jo soc aquí des de petit, en aquesta casa va morir el meu pare, va néixer el meu nebot, he viscut els millors i els pitjors anys de la nostra vida, conec els veïns, gairebé tots han perdut la guerra i porten la postguerra a coll com un mort. Quan era al camp de concentració creia que olorava la bacallaneria, l’aroma del bacallà sec en remull, de les olives picants a les palanganes amb els alls, la llimona, les herbes, el pebre vermell o l’herboristeria, marialluïsa i camamilla, o el Rápido, olor de cuir, talons de goma, la lleteria, la fleca, la taverna entre vi i vinagre; fins i tot enyorava l’olor dels polidors de metalls o de l’espart de l’espardenyeria de la cantonada. Abans de la guerra, a la taverna venia a vegades el Musclaire, un cantant aficionat amb moltes facultats que va arribar a debutar al Liceu; tenia molta veu, com el Lázaro, però la va perdre de tant beure. El Musclaire cantava hores i hores, i la gent, des dels balcons, li demanava cançons, i ell vinga a cantar. En aquests barris, la gent sempre és al balcó per veure el poc que passa pels seus carrers i ho adornen com una bestreta del jardí desitjat: geranis, clavellines, esparregueres, el que creix en aquests carrers poc assolellats, i baixen al pas dels perxerons a agafar bonyigues per abonar la terra dels testos. La meva mare ho ha dit mil vegades: on vagi jo aniran les meves plantes, excepte al cementiri. Coneix vostè la carbonera? És una dona fosca i escairada que despatxa arroves de carbó gairebé al portal de davant del nostre. La seva filla estudia o ja és infermera. Si els sents parlar uns sobre els altres, sentiràs moltes crítiques, mesquines opinions d’unes vides petites, però es reconeixen quan es veuen al carrer, a les botigues, als balcons, i se senten segurs els uns dels altres, igual que et tranquil·litza tornar a casa o a un paisatge que també et coneix a tu. I tots sabem que tenim sempre un peu al coll, no importa quin peu, i només cal veure la quantitat de generositat que encara els resta. Als matins, aquest carrer s’omple de vellets que amb prou feines poden arrossegar la pianola, o de cantants que fan pena i canten cançons en català, si no hi ha guàrdies a prop o ve el Machaquito, el Machaquito pinchaúvas, el gitano que arregla els paraigües baratets, com ell mateix diu, amb totes les seves criatures, i d’aquests balcons en comença a caure una pluja de xavalla, de monedes de níquel de deu cèntims. M’agradaria saber escriure com Vargas Vila o Fernández Flórez o Blasco Ibáñez per explicar tot això, perquè ningú no ho explicarà mai i aquesta gent morirà quan mori, no sé si vostè ho haurà pensat alguna vegada. Saber expressar-se, saber posar per escrit el que un pensa i sent és com poder enviar missatges de nàufrag dins d’una ampolla a la posteritat. Cada barri hauria de tenir un poeta i un cronista, almenys, per tal que, d’aquí a molts anys, en uns museus especials, la gent pugui reviure a través de la memòria».

«Com és possible que ens diguin que Galíndez no interessa quan acaba de publicar-se un treball de Manuel de Dios Unanue, editat a Nova York, a més, per una tal Editorial Cupre, situada al 123-60 83 Ave. Suite 5 F, Kew Gardens, NY 11415, i imprès a la República Dominicana, suposo que perquè els surt més barat? Sospito que l’estudi d’Unanue haurà estat ignorat, però és l’inventari més complet que s’ha fet fins avui del cas Galíndez, des de la perspectiva, encara confusa, que va ser un agent anticomunista al servei de l’FBI i de la CIA, tant com un agent dels nacionalistes bascos. Del llibre d’Unanue se’n desprèn que el cas Galíndez és viu, igual que són vius els testimonis més interessants que es van construir per «explicar» la seva desaparició, tant l’informe Porter com el sinistre informe Ernst. És cert que de Galíndez no se’n parla, sorprenentment, ni tan sols a Espanya, després de la mort de Franco i l’arribada de la democràcia, i això sí que s’integra dins d’aquesta tesi sobre l’ètica postmoderna que em demanen aquests fills de puta, i perdona que se m’hagi contagiat el saníssim costum espanyol d’emprar renecs. Per ventura l’oblit de Galíndez no és conseqüència d’aquesta voluntat d’ahistoricisme que ho envaeix tot, que vol deslliurar-se de la sanció moral del que és històric? Al País Basc, l’oblit de Galíndez obeeix a la incomoditat de la seva gestió real com a corretja de transmissió dels diners que anaven del Departament d’Estat al PNB o dels diners que recaptava el PNB entre cercles nord-americans i llatinoamericans simpatitzants. També a l’encara avui confusa relació de Galíndez amb l’FBI i la CIA, des de l’etapa de Santo Domingo, tot i que aquest extrem el veig cada vegada més clar i Galíndez no va fer altra cosa que acceptar disciplinadament els consells d’Aguirre. Potser tu no arribaràs a saber qui era Aguirre, però saps qui és Reagan i saps que és impensable, per exemple, que North es fiqués a l’Irangate sense que ho sabés Reagan, o m’equivoco? Però que Galíndez sigui discretament omès no resta valor a la seva exemplaritat, més encara, l’augmenta. Per què no es vol recuperar Galíndez? No hi ha hagut recentment en tot Amèrica Llatina prou casos de brutalitat, de terrorisme d’Estat, per pensar que això no és arqueologia?»

«Sempre he considerat que els metges, als hospitals, haurien d’acoblar-se a una organització militar i, així com a l’exèrcit hi ha una esquadra, un escamot, una secció i una companyia, als hospitals hi hauria d’haver agrupacions equivalents segons una estructura piramidal de poder que culminés en el cap de cada departament. Aquestes observacions les havia elucubrat jo al llarg de tota la vida, però últimament les havia reactualitzat amb motiu de la meva hospitalització. Durant totes les vacances, Pozuelo va ser al meu costat, va vigilar les meves jugades de golf, les meves passejades i es va abstenir d’intervenir, ni tan sols d’opinar, sobre els fets polítics que se succeïen. Tenia l’oïda finíssima per a tot el que concernia la meva salut i una oïda tancada per a tot el que concernia la política. Qualsevol comparació amb en Vicente, que exercia de falangista i de gironí des que s’aixecava fins que es ficava al llit, era impossible i, en el fons, jo em sentia relaxat. També és gràcies a ell que jo vaig començar a redactar unes memòries, tot i que vaig mantenir en secret que, des de feia alguns anys, jo forcejava amb aquesta autobiografia. Jo vaig fingir com si tingués de nou la necessitat de redactar-les, conscient del poc temps que em queda, i és cert que les generacions del futur mereixen conèixer la meva vida i la meva obra gegantina, gegantina gràcies a la Divina Providència, a través de la meva memòria i no la dels meus enemics. És cert que el procediment de Pozuelo per motivar-me va despertar alguna suspicàcia en el meu entorn, inclòs el familiar, tot i que el doctor va buscar un sistema de control escrupolós perquè el que jo dictava al magnetòfon fos transcrit per una persona de confiança i dipositats els originals en una caixa forta. El doctor em va portar biografies de la reina Victòria d’Anglaterra, Napoleó, un metge alemany, perquè em servissin de pauta, i ell mateix em va redactar un índex vertebrador de la meva vida molt encertat que, de fet, no difereix del que jo mateix havia establert, completat amb el meu full de serveis tal com figura al meu expedient militar, un índex bibliogràfic de discurs i un altre sobre la Guerra Civil. Finalment, vaig començar a dictar, la mateixa dona de Pozuelo passava a màquina els meus enregistraments, jo els corregia i els guardava. Així vam fer fins a quatre enregistraments, que arribaven fins al meu ingrés als Regulars, però vaig rebre pressions per no continuar, perquè amb totes les precaucions preses, hi havia fissures, i un dia o un altre alguna cosa sortiria d’aquelles confessions. Per això vaig donar allargues a l’assumpte, per no ofendre Pozuelo, i en secret vaig continuar la redacció d’aquest memoràndum que us ofereixo, joventuts d’Espanya, dictat per la por que algun dia us pugui arribar un retrat injust de la meva vida i la meva obra, que seria també un retrat injust d’Espanya.»

Vostè havia seguit de reüll i de reoïda el procés contra Luciano Rincón, signant amb el pseudònim Luis Ramírez de Francisco Franco: Historia de un mesianismo. Publicat a El Ruedo Ibérico, editorial exiliada a París, era el primer intent d’interpretació de la seva psicopatologia de poder. Publicat el 1964, es va trigar a identificar-ne l’autor, processar-lo, però se’l va condemnar a sis anys de presó, mentre vostè seguia imaginant de reüll i de reoïda aquell llibre que era un avís de destrucció de la seva memòria. Sap com acabava aquell llibre, encara sota la impressió de l’assassinat de Grimau? «Franco ha convertit Espanya en una torre de Babel en què als únics que s’entén són els que no parlen: els morts». Vostè, per una banda, temia la prova de l’escriptura i recordar amb massa precisió fets que en la seva ancianitat podien commoure’l, com aquestes escenes de pel·lícules que li feien mal i ja no s’atrevia a contemplar. Però, quants Luis Ramírez esperaven amagats el fet que vostè es morís per enderrocar-lo dels pedestals de la memòria?»

«Definitivamente nada quedó de abril»

«DEFINITIVAMENTE NADA QUEDÓ DE ABRIL / pobre Rosa de Abril el mes más cruel / dibujada de muerte —hipótesis de la muerte— / entre mis manos tu rostro frío confirmaba / el silencio al que llevas mi memoria / memoria de mi infancia y tu posguerra / tu juventud agredida por los perros de la Historia / mi juventud agresora de tu instinto de vida / roja Rosa / de Abril el mes más cruel engendra / deseos sobre la tierra muerta mezcla / memoria y deseo mientras destruye abriles / que fueran promesa de eternidad / pero el viajero / que huye tarde o temprano detiene su andar / cuando la hipótesis del rostro de la muerte / se concreta en los límites de la primera / patria / el país pequeño de tu cuerpo reticulado / como fotografía sumergida en el recuerdo / de una mañana de abril —¿O fue una tarde?— / de la que nunca hubieras merecido regresar / huir en pos de una teoría de la huida / volver a tiempo de cuestionar el dibujo / de la muerte / si solo fuera papel amarillo / carcoma dulce de consola / óxido blanco de saxofón / de plomo / o aventura imaginaria más allá / de los puntos cardinales gentes / disfrazadas de carnaval moarés / malvas comidos por mariposas / nocturnas / si fuera espantapeces garabato / en la página en blanco de mares / sin fondo donde anclar miedo y olvido / si fuera una payasa o un payaso / cuatro payasos disfrazados de fugitivos / podrida frontera de la piel insuficiente / si fuera espuma de rostros hundidos.»

«EL DIBUJANTE HABRÍA ACERTADO EL ROSTRO / DE LA MUERTE / pero eres tú rota Rosa de Abril / la que contesta la soledad moral de las estrellas / la que confirma el desenlace infeliz de las huidas / la que se lleva mi memoria me deja los deseos / a la deriva sobre los mares opacos del invierno / islas de quimera desde las que ya nunca / recibirás mis excusas escritas / entre dos cansancios / definitivamente nada quedó de abril / su sombra era tu sombra / mi viaje terminaba en tu muerte / pobre rosa de abril el mes más cruel / miente Historia miente la Vida / para otros ya/la memoria y el deseo inútiles tus manos / para reconocer mis rostros sumergidos / nunca / más te dejaré en tu rincón de madera / viajarás conmigo hasta mi muerte / rota rosa de abril ensimismada / como un abecedario de recuerdos deshojados / por la implacable lógica de los calendarios / entre las páginas de todo cuanto he escrito / los vencidos futuros encontrarán tu sombra / desdibujada en la usura mezquina / las palabras / incapaces de ser silencio grito dibujo / aproximado del rostro de la muerte / nada / nada quedó de abril siquiera el derecho / a su añoranza.»

«La inutilitat de la història com a instrument d’ensenyament i de coneixement de cara al present ha estat una de les confabulacions teòriques i ideològiques més constants i utilitzades les dues darreres dècades. Es desacredita al mateix temps la memòria i la utopia, i no es tracta de dos pols antagònics; negar una cosa i l’altra té una mateixa intenció. El descrèdit de la memòria significa que és innecessari recordar les causes dels efectes actuals. El més important són els efectes. Plantejar-se el problema de per què el món està mal fet o per què hi ha desordre. Per què hi ha marroquins que s’ofeguen a l’estret de Gibraltar intentant arribar a Europa? Per què hi ha somalis que es moren de fam i es mobilitzen els exèrcits del Nord per portar-los entrepans? O per què s’ha arribat a aquesta divisió flagrant entre un petit reducte de societats obertes popperianes i una immensa majoria de societats estratificades i tancades i barrades? Plantejar el perquè d’aquests efectes implicaria trobar una culpabilitat històrica a les causes que els han provocat. No interessa ni la memòria ni el paper de la història, ni tampoc la utopia, perquè en nom d’un futur imperfecte, revela les imperfeccions del present i perquè en el seu nom s’han comès moltíssimes ferocitats, moltíssimes agressions».

«No és lluny físicament la plaça de Mayo i la seva sínia de mares, però emocionalment sembla als antípodes d’aquestes senyores plàcides que conversen a glops de cafè o de xocolata. Carvalho voldria pressentir el clima de reivindicació de sota, al tram de la plaça que aborda la Casa Rosada. Però entre la noble ebenisteria perfumada per excel·lents cafès, aiguardents, rebosteries i gelats, la història no hi té res a fer, i homes i dones semblen, com sempre, simples tractants de les seves vides o les seves mercaderies. —A pocs metres, unes mares reclamen els seus fills morts i aquí ningú els fa ni cas. —I fora, molt poca gent. L’Alma sembla desorientada per la sorpresa de Carvalho. —Individualment, tendim a oblidar el que vam fer malament o el que ens va passar. Per què no col·lectivament? —De vegades tinc rampells d’ingenu col·legial resistent. —L’ètica de la resistència. Aquesta última morirà amb la meva generació, i a la meva generació n’hi queda molt poca. Cal descendir fins a trobar el piquet circular de les dones, amb alguna pancarta i sobre la pitrera, com trofeus, les fotografies dels seus fills desapareguts. Algunes pitreres semblen tot un univers de buits. Pocs curiosos de l’indret, alguns estrangers amb ànima de turistes ètics o de simples turistes. Però dominen a parts iguals l’emoció, la curiositat i la indiferència, fins i tot un cert tedi en habitants de Buenos Aires molests per «la mala fama» que la bona memòria històrica reporta a la ciutat. —Han explicat per què es manifesten? Potser ignoren que els seus fills són morts? Una ràfega de còlera passa pels ulls de l’Alma. —Si accepten que són morts, deixen de ser una acusació contra el sistema. Si accepten diners en concepte d’indemnització, és com si disculpessin el sistema. Quants còmplices van tenir els milicos per fer el que van fer? Malgrat tot, aquesta manifestació de les mares de Mayo ja va esdevenir una atracció turística més. Jo treballo amb les àvies. Elles busquen sistemàticament els nois adoptats, segrestats, pels milicos, com la meva Eva María. Aquests nois existeixen. No són entelèquies. La meva neboda. Ara ja deu tenir vint anys. Qui la podria reconèixer?

La manifestació està a punt de dissoldre’s. La Bonafini, la mare líder, empunya un megàfon i treu la conclusió política de la trobada: tornarem perquè els nostres fills no s’esborrin de la memòria d’infàmia. Ens els van robar vius. Han de tornar vius. En altres pobles del món, altres mares estan buscant els seus fills. La barbàrie del sistema no cessa. Carvalho i l’Alma travessen el carrer que separa les manifestants de la porta de la Casa Rosada. Carvalho convoca totes les imatges que té emmagatzemades sobre una de les cases de govern més famoses del món».