Manuel Vázquez Montalbán

Compromís amb el present

Text i selecció de continguts: Georges Tyras

Referent de la vida col·lectiva

Els anys després de la mort de Manuel Vázquez Montalbán, es preguntava la gent —especialment, la que acostumava a llegir a El País la seva columna dels dilluns— enfront de qualsevol tipus d’esdeveniment ocorregut a Espanya o en qualsevol part del món: «Què pensaria el Manolo?». Era i segueix sent una manera de subratllar el paper referent, com de guaita de la vida col·lectiva, que va assumir Manuel Vázquez Montalbán al llarg de la seva vida i en tots els territoris de l’escriptura. Nascut amb la Guerra Civil, Vázquez Montalbán va haver de conèixer i patir, des del camp dels vençuts, una postguerra llarga que va forjar un antifranquisme visceral.

Sent intel·lectual, no podia ser-ho sinó de manera compromesa. Amb la memòria, amb el seu temps, amb la seva ciutat, amb la seva classe social, amb l’escriptura. Per aquest motiu sempre ha compaginat la intervenció personal en la vida pública amb una tasca creativa que abastava el periodisme, la poesia, la novel·la, l’assaig i un llarg etcètera. L’ingrés al PSUC després d’un pas pel Felipe, la participació en el Diari de la Pau contra la primera guerra del Golf, la recerca incansable del subjecte històric de canvi, amb els viatges a Amèrica Llatina, són algunes dades, entre moltes d’altres, que testifiquen la dimensió d’intel·lectual compromès que Manuel Vázquez Montalbán va encarnar, malgrat tots els desenganys…

Selecció de textos

Compromís
Compromís
  • «Des d’una perspectiva d’esquerres, qualsevol queda al·lucinat pel fet que, després de cent anys de lluita obrera, en la qual hi ha hagut molts morts, la classe obrera —que no ha aconseguit ni una hora de treball lliure ni vint duros sense morts— ara hagi d’agrair simplement que l’acomiadin amb garanties. Això implica una violació del codi moral.» (Lola Díaz, «Vuelve Pepe Carvalho» (entrevista amb MVM), Cambio 16, núm. 653, 4 VI 1984)
  • «El compromís fins al 1978 s’anomenava antifeixisme, a partir de l’aprovació de la Constitució s’anomenava integrar Espanya en la modernitat plena, en totes les dimensions, des de qualsevol càrrec.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Tal como éramos», El hermano pequeño, Planeta, 1994, p. 127)
  • «El compromís amb les idees és el compromís amb la realitat i el fet de saber què és la realitat política, social, històrica des de sempre. Això s’assumeix quan un neix en un món de víctimes, d’una guerra civil. És un compromís que no t’abandona en la vida i que et porta a buscar instruments per canviar les coses. El compromís polític és com un matrimoni que es fa amb infinitat de persones que combreguen amb les mateixes idees.» (Manuel Vázquez Montalbán, entrevista de Julio Luzán, La Calle, 23 X 1979)
Antifranquisme
  • «El franquisme era lletgíssim, era molt tronat. Ni tan sols els seus moviments de massa van tenir la grandesa morbosa dels del nazisme. Era una estètica militarista, i feia l’efecte que a tothom li feien pudor els mitjons.» (Manuel Vázquez Montalbán, entrevista de Xavier Moret, El País, 26 de octubre de 1992)
  • «Els historiadors del futur, fins i tot els del present, no hauran tingut la vivència de la crueltat, la barra, la mediocritat del franquisme. […] El franquisme va ser un soroll, això sí que va ser un soroll que va interrompre el missatge de la democràcia… De la llibertat…» (Manuel Vázquez Montalbán, Autobiografía del general Franco. Planeta, 1992, p. 651)
  • «Hi va haver un franquisme sociològic que encara perviu en més o menys mesura, i una retòrica del franquisme que recorda els millors anys, que van ser del 1962 o el 1963 als primers anys de la dècada de 1970, i oblida els anys de penúries i la crisi econòmica posterior, que es va gestar durant el franquisme. En molts sectors del franquisme sociològic han mitificat els anys econòmicament bons, però cal recordar que aquests anys es van basar a exportar aturats, primer a Catalunya i al País Basc, i després a Europa.» (Manuel Vázquez Montalbán, entrevista de Xavier Moret, El País, 26 de octubre de 1992)
Barcelonisme
  • «La destrucció del seu paisatge i dels seus personatges era total. No es reconeixia en la ciutat. […] La ciutat postolímpica, oberta a la mar, solcada per vies ràpides, en plena destrucció del barri Xino, les avionetes del que era políticament correcte sobrevolant la ciutat, mentre la fumigaven per matar els seus bacteris, els seus virus històrics, les lluites socials, el lumpen, ciutat sense engonals, ciutat d’engonals extirpades, convertida en un teatre profilàctic per interpretar la farsa de la modernitat.» (Manuel Vázquez Montalbán, Quinteto de Buenos Aires. Planeta, 1997, p. 16-17)
  • «Tal vegada se suposa [el barcelonisme] perquè gairebé tota la meva literatura està feta des de la Barcelona de l’espai que comparteixo i del temps que he viscut. […] M’he deixat portar per una sèrie de falsedats insuficients: una falsa espontaneïtat, un no menys fals automatisme de la memòria personal i culta, i un esforç erudit indemostrable, en el qual no insisteixo per no envair la parcel·la dels historiadors, científics socials als quals respecto i admiro. No és un llibre «poètic», ni un llibre «històric», sinó una crònica documentada, però subjectiva, segons el mètode que ja vaig assajar en el passat per escriure.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Prólogo», Barcelonas. Empurias, 1987, p. 7)
Escriptura
  • «Segueixo creient en la divisió del treball, en el fet que si uns quants practiquem una feina que consisteix a acumular saber i distribuir-lo mitjançant el llenguatge, això implica una responsabilitat social. Que l’assumeixis o no és una altra qüestió; que l’assumeixis d’una manera més o menys explícita també és un fet lliure. Jo parteixo del fet que, si has assumit una posició determinada, l’has d’aclarir amb els codis precisos. No pots escriure poesia denunciant Bush, o convertir la novel·la en un territori de divulgació ideològica. Però tampoc no has d’ocultar el que penses, perquè la política també és una matèria literària.» «Defensa de la utopia». Revista Fusión. Noviembre, 2002.
  • «M’agradaria saber escriure […] per explicar tot això, perquè ningú no ho explicarà mai i aquesta gent morirà quan mori, no sé si vostè ho haurà pensat alguna vegada. Saber expressar-se, saber posar per escrit el que un pensa i sent és com poder enviar missatges de nàufrag dins d’una ampolla a la posteritat. Cada barri hauria de tenir un poeta i un cronista, almenys, per tal que, d’aquí a molts anys, en uns museus especials, la gent pogués reviure a través de la memòria.» (Manuel Vázquez Montalbán, El pianista. Seix Barral, 1985, p. 138-39)
Globalització
  • «Del treball de Kalfon [Pierre Kalfon, Ernesto Che Guevara, una llegenda del nostre segle] en destaco l’oposició de l’imaginari del guerriller incomunicat, Guevara, i del guerriller mediàtic, el subcomandant Marcos; potser Guevara va ser l’últim representant de la dramatúrgia de la revolució armada, i Marcos, el primer de la revolució televisada, tot i que Frank Zappa cantés als anys seixanta: «No. La revolució no serà televisada». En qualsevol cas, Guevara i Marcos semblen fills d’aquella trobada màgica o potser exclusivament lúdica entre Marx i Rimbaud somiada en tots els maigs dels anys seixanta: canviar la vida, canviar la història.» (Manuel Vázquez Montalbán, “El Che en el supermercado de la transgresión”. Le Monde, 9 d’octobre de  1997, amb títol «Un cauchemar pour la pensée unique»)
  • «El problema ara és saber qui és el subjecte històric de canvi, és a dir, qui vol o necessita canviar les coses. I aquí, dins el grau actual de desenvolupament del capitalisme que s’anomena globalització, estaríem en el terreny dels perdedors. Igual que en l’etapa de l’esclavisme es va parlar de l’amo i l’esclau, en l’etapa posterior, de l’aristocràcia i la burgesia, després, de la burgesia i el proletariat, ara tenim plantejada una tensió entre globalitzadors i globalitzats.» . («Defensa de la utopia». Revista Fusión. Noviembre, 2002).
  • «Des d’una perspectiva d’esquerres, qualsevol queda al·lucinat pel fet que, després de cent anys de lluita obrera, en la qual hi ha hagut molts morts, la classe obrera —que no ha aconseguit ni una hora de treball lliure ni vint duros sense morts— ara hagi d’agrair simplement que l’acomiadin amb garanties. Això implica una violació del codi moral.» (Lola Díaz, «Vuelve Pepe Carvalho» (entrevista amb MVM), Cambio 16, núm. 653, 4 VI 1984)
  • «El compromís fins al 1978 s’anomenava antifeixisme, a partir de l’aprovació de la Constitució s’anomenava integrar Espanya en la modernitat plena, en totes les dimensions, des de qualsevol càrrec.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Tal como éramos», El hermano pequeño, Planeta, 1994, p. 127)
  • «El compromís amb les idees és el compromís amb la realitat i el fet de saber què és la realitat política, social, històrica des de sempre. Això s’assumeix quan un neix en un món de víctimes, d’una guerra civil. És un compromís que no t’abandona en la vida i que et porta a buscar instruments per canviar les coses. El compromís polític és com un matrimoni que es fa amb infinitat de persones que combreguen amb les mateixes idees.» (Manuel Vázquez Montalbán, entrevista de Julio Luzán, La Calle, 23 X 1979)
  • «El franquisme era lletgíssim, era molt tronat. Ni tan sols els seus moviments de massa van tenir la grandesa morbosa dels del nazisme. Era una estètica militarista, i feia l’efecte que a tothom li feien pudor els mitjons.» (Manuel Vázquez Montalbán, entrevista de Xavier Moret, El País, 26 de octubre de 1992)
  • «Els historiadors del futur, fins i tot els del present, no hauran tingut la vivència de la crueltat, la barra, la mediocritat del franquisme. […] El franquisme va ser un soroll, això sí que va ser un soroll que va interrompre el missatge de la democràcia… De la llibertat…» (Manuel Vázquez Montalbán, Autobiografía del general Franco. Planeta, 1992, p. 651)
  • «Hi va haver un franquisme sociològic que encara perviu en més o menys mesura, i una retòrica del franquisme que recorda els millors anys, que van ser del 1962 o el 1963 als primers anys de la dècada de 1970, i oblida els anys de penúries i la crisi econòmica posterior, que es va gestar durant el franquisme. En molts sectors del franquisme sociològic han mitificat els anys econòmicament bons, però cal recordar que aquests anys es van basar a exportar aturats, primer a Catalunya i al País Basc, i després a Europa.» (Manuel Vázquez Montalbán, entrevista de Xavier Moret, El País, 26 de octubre de 1992)
  • «La destrucció del seu paisatge i dels seus personatges era total. No es reconeixia en la ciutat. […] La ciutat postolímpica, oberta a la mar, solcada per vies ràpides, en plena destrucció del barri Xino, les avionetes del que era políticament correcte sobrevolant la ciutat, mentre la fumigaven per matar els seus bacteris, els seus virus històrics, les lluites socials, el lumpen, ciutat sense engonals, ciutat d’engonals extirpades, convertida en un teatre profilàctic per interpretar la farsa de la modernitat.» (Manuel Vázquez Montalbán, Quinteto de Buenos Aires. Planeta, 1997, p. 16-17)
  • «Tal vegada se suposa [el barcelonisme] perquè gairebé tota la meva literatura està feta des de la Barcelona de l’espai que comparteixo i del temps que he viscut. […] M’he deixat portar per una sèrie de falsedats insuficients: una falsa espontaneïtat, un no menys fals automatisme de la memòria personal i culta, i un esforç erudit indemostrable, en el qual no insisteixo per no envair la parcel·la dels historiadors, científics socials als quals respecto i admiro. No és un llibre «poètic», ni un llibre «històric», sinó una crònica documentada, però subjectiva, segons el mètode que ja vaig assajar en el passat per escriure.» (Manuel Vázquez Montalbán, «Prólogo», Barcelonas. Empurias, 1987, p. 7)
  • «Segueixo creient en la divisió del treball, en el fet que si uns quants practiquem una feina que consisteix a acumular saber i distribuir-lo mitjançant el llenguatge, això implica una responsabilitat social. Que l’assumeixis o no és una altra qüestió; que l’assumeixis d’una manera més o menys explícita també és un fet lliure. Jo parteixo del fet que, si has assumit una posició determinada, l’has d’aclarir amb els codis precisos. No pots escriure poesia denunciant Bush, o convertir la novel·la en un territori de divulgació ideològica. Però tampoc no has d’ocultar el que penses, perquè la política també és una matèria literària.» «Defensa de la utopia». Revista Fusión. Noviembre, 2002.
  • «M’agradaria saber escriure […] per explicar tot això, perquè ningú no ho explicarà mai i aquesta gent morirà quan mori, no sé si vostè ho haurà pensat alguna vegada. Saber expressar-se, saber posar per escrit el que un pensa i sent és com poder enviar missatges de nàufrag dins d’una ampolla a la posteritat. Cada barri hauria de tenir un poeta i un cronista, almenys, per tal que, d’aquí a molts anys, en uns museus especials, la gent pogués reviure a través de la memòria.» (Manuel Vázquez Montalbán, El pianista. Seix Barral, 1985, p. 138-39)
  • «Del treball de Kalfon [Pierre Kalfon, Ernesto Che Guevara, una llegenda del nostre segle] en destaco l’oposició de l’imaginari del guerriller incomunicat, Guevara, i del guerriller mediàtic, el subcomandant Marcos; potser Guevara va ser l’últim representant de la dramatúrgia de la revolució armada, i Marcos, el primer de la revolució televisada, tot i que Frank Zappa cantés als anys seixanta: «No. La revolució no serà televisada». En qualsevol cas, Guevara i Marcos semblen fills d’aquella trobada màgica o potser exclusivament lúdica entre Marx i Rimbaud somiada en tots els maigs dels anys seixanta: canviar la vida, canviar la història.» (Manuel Vázquez Montalbán, “El Che en el supermercado de la transgresión”. Le Monde, 9 d’octobre de  1997, amb títol «Un cauchemar pour la pensée unique»)
  • «El problema ara és saber qui és el subjecte històric de canvi, és a dir, qui vol o necessita canviar les coses. I aquí, dins el grau actual de desenvolupament del capitalisme que s’anomena globalització, estaríem en el terreny dels perdedors. Igual que en l’etapa de l’esclavisme es va parlar de l’amo i l’esclau, en l’etapa posterior, de l’aristocràcia i la burgesia, després, de la burgesia i el proletariat, ara tenim plantejada una tensió entre globalitzadors i globalitzats.» . («Defensa de la utopia». Revista Fusión. Noviembre, 2002).

Aportacions

Audiovisuals i cançons

  • Resistència. A: Epílogo. Canal+. 18 d’octubre del 2002.4:53 – 5:27

  • Desencís. A: Manuel Vázquez Montalbán a Fondo. Entrevista de Joaquín Soler Serrano. Editrama. 21 d’octubre del 1979. 42:55 – 43:55

  • Militantisme. A: Manuel Vázquez Montalbán a Fondo. Entrevista de Joaquín Soler Serrano. Editrama. 21 d’octubre del 1979. 46:49 – 48:27

  • Tatuaje. Música de Manuel Quiroga; lletra de Rafael de León y Xandro Valerio. Interpretada per Concha Piquer. VintageMusic.es.

  • Suspiros de España. Música d’Antonio Álvarez Alonso; lletra de  José Antonio Álvarez Cantos. Interpretada per Estrella Morente. Universal Music Group.